Passin i vegin! Si us plau aplaudeixin!

L’onzena cançó del Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure (2014) dels Amics de les Arts es titula ‘La dona vestigi’. Cançó que mai ha estat entre els grans hits, per cert, però escolteu-la.

En acabar l’estiu d’aquell 2014, en què sortia el quart disc d’estudi dels Amics, la galeria del meu primer smartphone estava plena de fotos amb nens i nenes negres. M’havia sortit l’oportunitat d’anar a Roquetas de Mar a conèixer la realitat de temporers i, en general, de les persones magrebines i subsaharianes (moros i negres) migrades. Avui em sento una mica idiota, perquè a vegades passa que cal fer mil quilòmetres per adonar-te que, en realitat, l’avorriment quotidià t’ha fet cega d’allò que tens a la plaça de davant de casa.

Ha plogut molt des d’aquell juliol, també dels estius següents en què, voluntariat internacional rere voluntariat internacional, anava canviat el concepte fortuna pel de privilegi. I avui sec a escriure sabent que sóc una suma d’aquests privilegis. En procés de deconstrucció, sí, però descobrir-me sobre uns fonaments plens de merda, fa mal i causa una mica de desorientació, què he de dir.

Aquests dies torna a ser titular a tot arreu. Lleida i, en general, Ponent estem al punt de mira. Tenim periodistes de tots els mitjans coneguts i desconeguts trucant a portes i telèfons, ocupant places i carrers de càmeres i micros. Això és drama, no lo de la Casanovas! Documentals, peces, articles, opinions. Fotos, moltes fotos. Mil enfocaments. Deu mil reaccions, que si no opines sembles ruc! Joder, mai havíem obert ni el comarques i avui omplim les primeres pàgines de tot arreu.

Atenció, senyores i senyors. El número que ve a continuació no el fa cap més circ al món: és tot un prodigi, passin i vegin.

És un circ.

Ara es tracta de treure el millor titular, el que atregui més visites al web, les declaracions de la persona més interessant, el negre que faci més pena (¿seguro que no quieres salir?) . Ara es tracta d’anar al racó més miserable – encara que no hi visqui ni un temporer – a fer fotos dels llocs més bruts i pestilents per poder tenir la imatge que val més que mil paraules (i hem pensat que ens hi podríeu acompanyar). Ara es tracta de que el moro digui, amb cara de tristesa, que té por i si ho pot dir davant del micro millor encara (¿puedes repetir esto?). Ara es tracta d’il·lustrar les peces amb rostres que despertin la compassió – fugaç – de l’espectador, que pensarà que fan molta llàstima i que tant de bo hi pogués fer alguna cosa (suerte que hacéis un gran trabajo, ¿eh?).

I jo, sense voler-ho del tot, em trobo de cara amb l’Anna que es feia fotos amb nens negres, dels quals no en sabia res més que la desgràcia que els intuïa, i de la qual no me’n sentia gens responsable (quina sort haver nascut on he nascut, tu!).

No tinc cap solució ni voldria caure en cap parany d’alliçonar a ningú: a mi m’ha portat alguns anys de feina descobrir que segons quins retrats de pobresa i misèria no ajuden en absolutament res ni a ningú. Igual, jo que sé, hem d’allargar la mirada, entomar la part que ens toca i actuar en conseqüència. Que la situació no és novetat: fa dècades que es repeteix.

O igual no. Igual només és enguany, que cal fer-ne notícia, perquè la injustícia no són ells dormint al carrer, sinó nosaltres en risc d’infectar-nos.

Quina meravella! Passin i vegin! Si us plau, aplaudeixin!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s