Mes: Abril de 2020

de creure sempre en la sortida

| annaMi

no recordava en excés l’estrany poder però aquests dies de confinament hi hem tornat

una mica com a mecanisme de defensa perquè hi ha massa estones que em quedo a la intempèrie, mirant com no passa res més que la vida

però la pluja m’ha fet tornar als carrers de belgrad aquell dia en què vam aconseguir allargar la casualitat un dia més i el meu paraigües era un desastre i un cotxe va passar de massa a prop i ens va escatxigar de dalt baix però vam riure hores i hores

i d’aquí em veia a l’aeroport de budapest, en què es feia l’hora que d’arribada i jo m’havia demanat un cafè amb llet i semblava pura lava i vaig fer un sant hilari arriscat i quan vas sortir per la porta d’arrivals tenia la llengua com forexpan

i aquests ulls blaus que m’observen des del racó, també penso en la plaça buida a mig juliol amb la boleta de pèl blanc que no callava, igual que ara, només que ara és una bola de pèl gegant

també al parking dels llacs de covadonga després de caminar sis hores – minut amunt, minut avall – amb només un litre d’aigua, perquè ens havia semblat que ja n’hi havia prou, quan vam trobar el bar-refugi i vam beure la millor estrella galícia del món i el millor chorizo al vino que han parit mai sobre qualsevol superfície habitable de la galàxia

o aquell catorze d’agost, que vam marxar a brussel·les perquè ens van dir que el pare no es moria i va ser el nostre error diagnòstic més brutal de la història i vaig plorar tan fort que aquell dia sí que va netejar a fons

la màgia de chiloé i el seu muelle i la seva màgia i la manera espontània en què un moment es va convertir en vincle, enllaç, força còsmica i la brisa que para el reloj, que pone en pausa el corazón i que aquí seguim al costat ininterrompudament

i, no fa pas gaire, en aquell lateral de l’auditori, navegant pel món blau, amb la certesa que igual ja era prou gran per fer de nena i que les gelosies diverses podríem anar deixant-les enrere

o el cafè irlandès de nou euros i les ganes de vomitar que ens recordaven massa a un dia que també vam beure més del compte i et vas rentar les dents amb massa profunditat i alegria

inevitablement, també torno a valle dulce i me’n recordo de molts rostres i de pocs noms i d’algunes sensacions estranyes, llunyanes i meves, de revolucions i evolucions, de canvis bons i dolents, de sacsejades, d’anades i vingudes doloroses que encara fan mal

de reüll veig la meritxell, que d’un verd primavera, sempre em sorprèn que estigui viva perquè se’m moren totes les plantes fàcils de cuidar i no aquesta, que és un bonsai o alguna cosa així, potser per la màgia que un pavo raro i solitari em va demostrar un dia que existia

i, al final, la màgia sempre m’acaba abandonant a canillo amb una abraçada plena de mitjons desaparellats, malgrat les normes, malgrat la injustícia, malgrat les merdes diverses, malgrat la vida

mira, jo sé que no anirà bé perquè tot està anant fatal i tinc el cos ple de proves que ho demostren, que em piquen, que em fan mal

però també penso que, quan m’aferro als moments feliços dels últims dos o tres anys o quatre o lo que em va venint al cap, no em consola saber que van ser, sinó sentir que totes les persones que els han fet existir segueixen a la meua vida

i que ja sé que no va bé, ja ho sé, però

qui ens ha donat l’estrany poder de creure sempre en la sortida? per què en el moment més fosc de tots hi ha tanta vida?

quan sento que m’estimen, de més a prop o menys, que ja sé que ara és difícil abraçar-nos, el viure es fa més portador 

la veïna de dalt

| annaMi

Vivim en un bloc vell molt petit de només quatre pisos en una zona amb poques cases habitades. A la nostra escala fem confinament la parella del quart i nosaltres. El tercer és buit i al primer hi ha un despatx que sembla que ha aturat activitat.

La Dolors és la dona que viu a dalt i a vegades ens demana coses massa tecnològiques, que ella diu que no sap fer i després ens ho paga amb ampolles de vi i caixes de bombons “que a mi no em convenen i l’Antonio s’ho menjaria tot”. Avui m’ha fet un missatge per si li podia corregir un text i enviar-lo a una adreça d’email en nom seu.

Ha trucat al timbre i ha pujat tres escales, a metre i mig – distància reglamentària que respecta escrupolosament – i, amb la mà que no aguantava el cigarret, m’ha allargat uns papers arrencats d’una llibreta. Em fa gràcia perquè quan vol dir “@” ella escriu “arroba”.

Res, que era una carta al director, pel diari d’un dia d’aquests. Tots ens volem sumar als homenatges a la gent que fa que les ciutats segueixin sent ciutats i ella, que a vegades té insomni, mira mentre fuma com passen els camions del servei de neteja per deixar el carrer net, malgrat no puguem passejar-nos-hi – “amb lo que ens agrada, eh?”  – i treure les bosses de brossa que se’ns amunteguen a casa. 

Li faig un missatge de que ja ho he enviat i ella treu el cap per la finestra i ens crida “Nenes, ràpides! Què faria sense vosaltres!”.

I és cert: què faríem les unes sense les altres?

la padrina (III)

| annaMi

2 d’abril,
tres dies de confinament per mi,
tres setmanes de confinament per ella

És una hora estranya perquè em truqui la padrina Antonieta, perquè normalment a les cinc sol estar fent la ronda telefònica de les vídues de la colla.

Em fa un bot el cor: una o altra en deu passar. Així, a traïció, em venen al cap la trucada a mig matí que em va fer la mare un dia laborable, per dir-me que s’havia mort la Montse o la trucada de la Mariona abans de sortir de la feina, el dia que es va morir la Lídia. I el meu cap, que és així d’incontrolable, en els tres segons que tardo en respondre la trucada, ha barallat les tres mil opcions que comporten malaltia i mort de la padrina i companyia.

Si?

“Anna. Saps l’Antonio?”

M’ho pregunta i em respon sense que jo pugui dir gran cosa.

Clar que sé qui és l’Antonio. L’Antonio és un senyor del poble, era el veí d’hort del padrí. “És castellà” que diria la padrina. Un home entranyable, com andalús dels de sempre que després d’una vida sencera amb prou feines se l’entén quan parla català.

Una bona persona.

Un gran amic del padrí que va ser-hi fins l’últim dia. I que després que el padrí es morís mai ha deixat de portar-li qualsevol cosa que collís de l’hort a la padrina: carabassons, carxofes, espinacs, tomates. El que sortís. Com si d’una forma o altra, el padrí seguís present en la terra.

“Saps quan et vaig dir que ja hi havia algun cas aquí?” i m’ho pregunta com si fes una eternitat que m’havia explicat que ja havia arribat el coronavirus al poble. En realitat, només feia sis o vuit hores que havíem parlat.

“Doncs és ell” 

I de cop se li apaga la veu i, des de que està sola, sento per primer cop que es posa trista en profunditat. I penso que està feliç que no ens passi res a nosaltres perquè sap ja sap que primer va ella i que no voldria que ens passés res. Però si li passa a l’Antonio, que no és de casa, ni és jove, ni gran cosa més; se li fa petit el cor. I no para de pensar en la seva dona, la Maria, i desitja fort que no es quedi sola perquè, jo que sé, igual s’hi veu reflectida d’una manera o altra. Perquè en la idea que l’Antonio se’n vagi, sent(im) una mica que també marxa una petita part més del padrí.

“No sé si trucar-la, no vull que es pensin que sóc xafardera”. Padrina, que sí que ho ets, però després de tot el que t’han acompanyat… bé, fes el que sentis.

3 d’abril
un dia més

Comunica tota la santa tarda després de comunicar tot el sant matí. Quan despenja “ai que si aquest mes m’arribarà una factura de telèfon, que ja veuràs”. Ai padrina, tot el que puguem pagar amb diners no és problema. “Ja tens raó!”

Avui està més animada. M’explica que també estava contagiada la filla de l’Antonio però que avui li donen l’alta i tornarà a casa.

Al final, sí que va trucar a la Maria, i està tranquil·la i contenta d’haver-ho fet. “M’ho va aconsellar l’Ares” que sempre ha sigut més consellera que jo. De l’Antonio no en sap res, però si no en sap res és que de moment encara no ha passat res digne de ser notícia.

“Bueno, com que parlem cada dia ja no tinc res més a explicar-te”. 

I penja amb la tranquil·litat que la Maria ja no estarà sola perquè tornarà la filla aviat i també perquè s’encomana una mica al padrí, que passi el que passi ens cuidarà a totes.