Mira que bé quedem. Que bé que hauríem quedat.
Sort que no va ser. I tot el que m’hauria perdut des de llavors?
I tot lo que hauries guanyat…?
Sí, ja. Però la vida que ens hem perdut…
…simplement no existeix. 

Afirmes, sense saber, que sempre escolto les cançons que diuen el que vull sentir. Com sempre, ni puta idea. I, com sempre, m’agrades tant que no m’entenc, com passen els anys i la teva mirada de tampoc entendre mai res encara em fa ser una mica bleda.

Avui tinc por i no sé per què accedeixo i insisteixo, però tinc la temerària afició a perdre el control i rebotar del blanc al negre indefinidament. Tinc por a perdre el control, una altra vegada. De forma discreta i que no ho sembli.

Però ara sembla que controles tu, que t’has armat fins les dents i, des de la prudència, decideixes el que jo he d’escoltar i el que tu vols sentir. I quan somrius, enmig d’un silenci massa llarg, em costa creure’t i aquí estem, un altre cop: més grans, amb una mica més de serenitat, igual d’imbècils.