el pare té por

M’explica coses i confessa: té por.

“És que Anna – em diu – és càncer”. Jo, que sóc molt astuta, ja ho sé. Des de fa dies. I em costa pronunciar-ho mai i em roda pel cap tot el dia. I no ho dic a la gent perquè, l’últim cop, les paraules es van acabar enduent amistats.

I m’explica que està tranquil, que se sent bé, que es troba bé. El veig i l’observo: me’l crec. Els números juguen al nostre favor, però jo sóc de lletres. I sap, saben, sé, sabem que hi ha probabilitats.

M’ho explica i confessa com qui no vol la cosa: té por.

És sorprenent el moment exacte en què prens consciència de les coses: l’instant en què prens consciència que t’enamores, l’instant en què ets conscient que has d’obrir la llum perquè la nit ha entrat a casa, l’instant en què ets tan conscient com pots que el tercer cubata ja t’ha fet perdre el món de vista. L’instant en què aquesta nena ingènua s’adona que el pare, a vegades, també té por.

I és meravellosament estrany perquè que el pare tingui por, em fa més dèbil i més forta, em reforça l’armadura i em fa més vulnerable, m’acosta a ell i m’allunya de tants altres.

Avui el pare té por i sembla que, poc a poc, junts ens tornem més sords al soroll però més sensibles a la música.

vino

El vino que llena el vaso y el alma.

El vino que derrama y, luego, es imposible quitar la marca desigual que quedó en la camisa medio blanca.

El vino de la botella que se andaba muriendo de asco en el fondo del estante de la cocina. Y que alguien pensó en pasar las horas mirando el infinito sin dejar que asome el fondo del vaso. Como un optimista: siempre medio lleno. Como un optimista: ¿para qué morir en el problema, si puedo estar viviendo la solución?

El vino que refleja, incansable, esa luna que hoy brilla encima de nuestras cabezas. Que nunca vamos a estar tan lejos si, al final, la estamos mirando y la estamos viendo en el mismo instante.

El vino que, con una dosis tan insignificante de un veneno letal, apenas te provoca un sutil escalofrío hasta medio agradable.

El vino que, al final, sólo deja que digas la verdad. La embriaguez de la sinceridad (superando, más o menos, el humo, el hielo y los guantes), la borrachera de la intensidad del momento. La risa real. Sigue. Con o sin vino.

Pero sí. Otra vez el puto universo.

Y el vino.

Él vino.