orígens i destins

Plou fora i l’Anna mira, pensativament, com entrenen futbol al camp de baix. L’Emina i el Belmin han sortit i sembla que, avui, Sarajevo seguirà gris. Pensa i deixa correr els pensaments, però, al fons del cor, sap perfectament què està passant. Què hi fa allà.

Falta, exactament, un mes i una setmana perquè es compleixi el dinovè aniversari del petit sentiment que, avui, sent com l’origen de tot.


A l’Anna, des de sempre, li ha costat preguntar: les adreces dels llocs on ha d’anar, el preu d’allò que s’ha de comprar, els ingredients del que vol menjar. Però, sobretot, sobretot, li costa preguntar aquelles coses que pinten a desgràcia.

Recorda com evitava preguntar com havia anat l’operació del padrí Miquel, recorda com evitava preguntar pels resultats de les proves del padrí Francisco, sap com evita bastant preguntar del pare i la seva cosa.

Però si hi ha una cosa que recorda amb nitidesa, és quan evitava preguntar per la guerra. Tenia només set anys i ja se sentia mig còmoda amb la desinformació.

Li havien dit que el pare marxava, que a la feina construïen una escola a Sarajevo, que ves a saber on era, perquè ella sabia on era Juneda i Torregrossa i Lleida i, potser, Barcelona i prou. Però Sarajevo estava en guerra i això, més o menys, sí que sabia què volia dir.

Guerra. G-U-E-R-R-A. g u e r r a.

És igual com ho escrivís, com ho pensés, perquè sempre és terrible pensar en això. I més si ets una nena. I més si ets una nena que no pregunta perquè si no es diu en veu alta, serà que no existeix.


Sarajevo ja no estava en guerra quan hi va anar el pare. De fet feia quatre anys que s’havia acabat el setge. Però això ho ha descobert avui, perquè aleshores no preguntava gaire.

Ara sembla que ha parat de ploure i, malgrat fa fred, surt al carrer. Ha fet una recerca ràpida al GoogleMaps, aprofitant que el mal temps convida a quedar-se a casa. Ha buscat una teulada arrodonida com la de la foto que té guardada al mòbil. Sembla que té sort: coincideix l’edifici, el barri i l’entorn.

Disset minuts de trajecte i un bitllet que equival a noranta cèntims són tot el que la separen de Mojmilo. Està nerviosa: sap que en el moment en què arribi allà, passarà alguna cosa.

Camina pel barri, encara avui, foradat per les bales. Entra a totes les escoles fins que troba la correcta.

L’ESCOLA.

I tremola: de genolls, de mans, de veu. La mestra la rep i li ensenya la placa descolorida que li confirma que, efectivament, és allà.

Sona el timbre i surten molts nens i nenes de totes les portes de colors que les envolten. S’acomiaden i se’n van, tranquil·la. L’Anna de vint-i-sis i, per fi, l’Anna de set.

Confirma que és allò, que és allà. Que sí, que el destí del viatge no és aleatori, mai ho ha estat i sempre ho ha sabut: en aquell moment, el magnetisme de Sarajevo li resulta meravellós i sanador.

I sent que només és allà. Que només ÉS, sincera. Que, només on deixa sortir les vulnerabilitats de més al fons, és també on, inevitablement, es descobreix l’essència.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s