orígens i destins

Plou fora i l’Anna mira, pensativament, com entrenen futbol al camp de baix. L’Emina i el Belmin han sortit i sembla que, avui, Sarajevo seguirà gris. Pensa i deixa correr els pensaments, però, al fons del cor, sap perfectament què està passant. Què hi fa allà.

Falta, exactament, un mes i una setmana perquè es compleixi el dinovè aniversari del petit sentiment que, avui, sent com l’origen de tot.


A l’Anna, des de sempre, li ha costat preguntar: les adreces dels llocs on ha d’anar, el preu d’allò que s’ha de comprar, els ingredients del que vol menjar. Però, sobretot, sobretot, li costa preguntar aquelles coses que pinten a desgràcia.

Recorda com evitava preguntar com havia anat l’operació del padrí Miquel, recorda com evitava preguntar pels resultats de les proves del padrí Francisco, sap com evita bastant preguntar del pare i la seva cosa.

Però si hi ha una cosa que recorda amb nitidesa, és quan evitava preguntar per la guerra. Tenia només set anys i ja se sentia mig còmoda amb la desinformació.

Li havien dit que el pare marxava, que a la feina construïen una escola a Sarajevo, que ves a saber on era, perquè ella sabia on era Juneda i Torregrossa i Lleida i, potser, Barcelona i prou. Però Sarajevo estava en guerra i això, més o menys, sí que sabia què volia dir.

Guerra. G-U-E-R-R-A. g u e r r a.

És igual com ho escrivís, com ho pensés, perquè sempre és terrible pensar en això. I més si ets una nena. I més si ets una nena que no pregunta perquè si no es diu en veu alta, serà que no existeix.


Sarajevo ja no estava en guerra quan hi va anar el pare. De fet feia quatre anys que s’havia acabat el setge. Però això ho ha descobert avui, perquè aleshores no preguntava gaire.

Ara sembla que ha parat de ploure i, malgrat fa fred, surt al carrer. Ha fet una recerca ràpida al GoogleMaps, aprofitant que el mal temps convida a quedar-se a casa. Ha buscat una teulada arrodonida com la de la foto que té guardada al mòbil. Sembla que té sort: coincideix l’edifici, el barri i l’entorn.

Disset minuts de trajecte i un bitllet que equival a noranta cèntims són tot el que la separen de Mojmilo. Està nerviosa: sap que en el moment en què arribi allà, passarà alguna cosa.

Camina pel barri, encara avui, foradat per les bales. Entra a totes les escoles fins que troba la correcta.

L’ESCOLA.

I tremola: de genolls, de mans, de veu. La mestra la rep i li ensenya la placa descolorida que li confirma que, efectivament, és allà.

Sona el timbre i surten molts nens i nenes de totes les portes de colors que les envolten. S’acomiaden i se’n van, tranquil·la. L’Anna de vint-i-sis i, per fi, l’Anna de set.

Confirma que és allò, que és allà. Que sí, que el destí del viatge no és aleatori, mai ho ha estat i sempre ho ha sabut: en aquell moment, el magnetisme de Sarajevo li resulta meravellós i sanador.

I sent que només és allà. Que només ÉS, sincera. Que, només on deixa sortir les vulnerabilitats de més al fons, és també on, inevitablement, es descobreix l’essència.

me quedo

Llovía fuerte en Belgrado, cuando el universo decía, con demasiada fuerza, que el bus salía a las doce.

Y, después de tanto tiempo que, en realidad, había sido un instante, deseé que esa ciudad fea me siguiera atrapando en aquella conexión fuerte y llena de aleatoriedad. Adoro las ciudades feas porque siempre andan repletas de sorpresas lindas: una mirada, mil sonrisas, tres mil carcajadas y algún cevapi. Como el cometa que pasa cada 76 años y si te despistas un poco, te lo pierdes. Tan inoportuna como siempre, la vida.

Y me iré y te irás y reconoces que también te costaba desprender al principio, pero insistes que eso se aprende con el tiempo. Reconozco que me da rabia unidirecconal, que te desprendas de mí. Porque también sé que, en las semanas que vengan, las imágenes de mi mente y corazón perderán nitidez, claridad y fuerza. Y el cotidiano me absorverá. Y la extrañez inicial se volverá rutina. Y sólo quedará alguna palabra mísera que en las próximas horas escribiré en mi cuaderno.

Y que el universo volverá a movernos, como peones en su gigante partida de ajedrez, esperando que esa chiqita probabilidad vuelva a encontrarnosde nuevo. O no. Pero en eso consiste la vida: dejarse llevar sin adelantarse, sin forzar el paso.

Por suerte, el destino es como la Biblia: cada una lo interpreta como quiere. Dos llamadas, un mensaje y la lluvia que no cesa.

Me quedo.

Y, entonces, sale el sol.

negaré haver-ho dit

serà típic i tòpic? doncs, mira, probablement si.

però sortir de la unió europea està sent una mica intens de contrastos. començant pel roaming, per l’aspecte dels autobusos i acabant pel fet que aquí la presència de l’anglès és una mica com la del xinès: inexistent.

i, negaré haver-ho dit, però estic una mica cagada (i a més, amb certa part de literalitat, perquè alguna cosa no li ha sentat del tot bé al meu sistema digestiu). la fisonomia de les persones aquí és dura i no saps gaire què, perquè la comunicació és molt complicada.

però el món és meravellós, i quan semblava que moriria de soledat i tot això, l’Anna ha tirat el seu seient del bus enrere i m’ha donat un cop al genoll i s’ha disculpat dos-centes vegades i hem rigut perquè les Annes sembla que som plaga mundial. i ella, que és bòsnia nascuda a Itàlia que treballa a Croàcia, quan ha somrigut, totes les faccions que semblaven malhumorades han desaparegut i m’ha dit que m’enamoraré de Bòsnia not because I come from there, but i’ve never met such a kind society as the bosnian one. i com que una ja es coneix, doncs he pensat que tampoc és tan descabellada la idea que m’enamori de ves a saber què.

i ara sí, sembla que les meves hores de dades mòbils estan arribant al seu final per endinsar-me a aquesta terra que em crida i m’atreu irracionalment. o no, però crec que això ja és una altra història.

la vida és una puta montanya russa que em fa passar de la eufòria més absoluta a la misèria més profunda i, joder, que addiciva que és la intensitat.

normal

Normal es lo contrario de bien. Normal es, también, lo contrario de mal.

Normal es la fuerza de la indiferencia. Esa palabra que no deja margen a comparaciones, a euforias o a tristezas. Normal no deja margen a que cuentes más: es un clamo a la rutina y a lo ordinario. A lo que arrastramos, día a día, sin más entusiasmo que eso: empujar para que nada se salga de los márgenes de nuestras reglas; escritas por nosotros mismos, cumplidas por nosotras mismas.

KM tiene los ojos chiquitos de por sí, pero puedes leer su grado de embriaguez por la apertura de ellos. Si consigues verle las pupilas, con un poco de suerte, la conversación tendrá algo de sentido. Si, por lo contrario, se dibujan dos líneas finitas bajo sus cejas oscuras, sólo reirá, te contagiará su risa estúpida y tendrás un poco de suerte si tu olfato es tan malo como el mío y apenas hueles a eructos de tinto don Simón y a brisa con olor a meado.

Quién sabe que almacena en su equipaje: de lo poco que lleva en su mochila roñosa y lo mucho que carga sobre sus hombros. Viene de allá donde la vida vale menos que una pizca de coltán y cuesta entender cómo ha llegado hasta aquí. No porqué el viaje haya sido largo y duro. Que supongo que sí.

– ¿Qué tal?
– Pues normal

Y así, siempre. Cada puto día de su vida está normal.

Normal es la fuerza de TU indiferencia: ¿a quién le importa SU respuesta? Normal que huye de respuestas, que huye de preguntas. Normal que huye del ego de quién pregunta, indagando en su miseria, pero profundiza en el YO: normal que sólo él sabe qué coño es. Normal que se aferra a una zona de confort donde ya no quiere más aventura: miente descaradamente, lo sabe y sabe que lo sabemos, pero en la mentira sigue normal.

Tose fuerte: de pecho, de mocos, de cuello. “Cuídate, hombre” se nos escapa en un instinto de fingir que nos importa. Pero en su normal también está su absoluta libertad de no cuidarse y de que no tenga más consecuencias que su vida; y que si se muere no le importará a nadie porque, antes, su vida costaba menos que una pizca de coltán y, ahora, su vida cuesta menos que la lata de Steinburg caliente que aguarda a medias en ese rincón oculto que sólo él sabe.

Normal que se escribe con n de negro y con n de nadie.