el dos mil divuit

any increïble. muntanya russa de gener a desembre.

acaba el disset sortint de perpinyà veient el sol a estones, podrint-nos de fred d’altres i sembla un presagi del que serà l’any que comencem.

dius que no m’inspires, però ets arrels, casa, refugi i m’agrada començar el dos mil divuit al teu costat, amb tu. encara que rondinis i em deixis en visto quan et parlo cara a cara i siguis tan científic que no em deixes alterar-me en plena llibertat. m’agrada saber que el divuit l’acabaré al mateix lloc que el vam començar, i també m’agrada saber que segur que ens acabarem picant un moment o altre abans que s’acabi, i queden menys de vint-i-quatre hores. i em cauràs fatal i la comèdia de sempre.

un dos mil divuit de geners freds decidint sortir del niu amb l’estranya sensació de marxar per no tornar. de mirar pisos, de sentir-nos decepcionades, de sentir-nos enganyades. de sentir que era aquell: de trobar-lo, d’abraçar-nos amb la complicitat de qui engegar alguna cosa grossa juntes.

d’obrir la porta al febrer i descobrir-vos a tots a la casa, a la nova casa i saber-vos a prop, com sempre, als de sempre. d’entrar als vint-i-cinc i sentir-me gran, també sentint-me creixent. d’aquell missatge surrealista i sorprenent que, al brasil devia ser en dia catorze, però aquí ja era dia quinze i no vaig sabervoler acceptar.

de la nit a la mussara quan encara et sentia còmplice i a prop i de com vas agafar-ho tot i ho vas engegar a la merda.

de l’any a la feina, de responsabilitats i d’èxits previs a setmana santa. d’aprendre-me’ls a reconèixer, més enllà de l’altra gent. de més hores, de més estrès, de col·lapse. i d’aire.

de aire en forma de ceuta, de san antonio y de todas esas personas con quien compartí. de sentir que ALLÍ es donde debía estar en ese justo instante. de sentirme increíble, increíblemente increíble. de almería de nuevo, de esa plaza andalucía solitaria de noche y mi piel erizada. como volver al inicio de mi vida y compartir ese día con él. y llorar en el avión sin saber muy bien si era alegría o pena.

i tornar carregada de vida i carregada de feina, de colònies, de pors i d’il·lusions perquè, ara sí, volo sola i ja no et tinc a la recàmera per si passa res. però queda molt.

abans em punxen al braç i se m’infla tot i tinc por i tinc pastilles i tinc més por i no sé com posar-m’hi perquè em sento tirant a sola i, aquest cop, no he triat estar-ho. al final, no ha estat tan greu, tot plegat: puc riure desitjant haver nascut al romanticisme per poder-me morir de tuberculosi de forma dramàtica.

els veig graduant-se i aconsegueixo una foto meravellosa amb ell, que ens encanta. i em veig orgullosa perquè la graduació és magnífica però veure el vostre compromís i el fruit que dóna tot plegat ,és de les millors coses que, encara avui, em passen a la vida. sóc feliç.

i el disset de juny fatídic arriba, perquè quan un missatge està massa ple de “peròs” és que alguna cosa falla i una caiguda tonta en bici ens recorda que som massa fràgils i que quan a la tele surt que un de cada tres tindrà càncer no és una puta broma. i que quan truca a la porta a cara descoberta, fa un mal que s’arrapa fort i no acaba de marxar mai.

un juny on ella és llum i m’ho recorda i, de nou, dóna color amb els seus mitjons a uns dies que, a estones, em semblen mig grisos. i aquella abraçada, en aquell moment que és nostre i ningú més descobreix. i també uns dies d’oasi, que rebenten per un moment, un dia de dinar llenties en què un missatge no acaba d’arribar mai i m’atabala i em treu la gana i la son. i quan arriba és en forma de jeroglífic, però com que ja estem acostumats a aquesta merda a casa nostra, doncs a callar i a creure.

i al juliol rellegeixo una vegada rere altra les cartes que guardo en una carpeta verda i em fan plorar de debò i penso que això tan bonic ni m’ho mereixo. i aquests papers de colors amb lletra adolescent desordenada em resulten tan intensos que els guardo com un tresor, entre tarda i tarda mirant el sostre de l’habitació.

diagnòstics, pronòstics i por. a l’agost la u torna en forma d’ells i en forma de nosaltres, i en forma de cançó i de mirada i de complicitat. i pugem la peña montañesa i penso que és meravellós haver coincidit amb gent així en algun moment de la vida: d’abans, d’ara i de demà.

i, malgrat tot, marxem tots quatre, destí bèlgica, en una aura d’incertesa, on l’única cosa de debò és que ens tenim per afrontar-ho: el que passi, tal com passi. i quan torno es mor la lídia, així de cop, i em miro el piano sense gosar tocar cap tecla. recordo la darrera conversa que vam tenir, dia rere dia i l’absurd de viure em pesa més que mai. i desitjo no haver de viure mai de la vida el dolor que intueixo en els ulls de la seva germana.

una nit que sopàvem junts a la terrassa els explico a ells que el pare té càncer. que jo que sé i que no vull que res canviï però que, en fi, la vida és així. i, amb les respostes que no m’agraden, decideixo dir adéu a alguna cosa que vaig ser i compartir. i, amb les respostes amb què em sento bé, ratifico que vull que hi siguin, que vull que formin part d’això que vaig fent i vivint com puc.

del setembre recordo vagament la diada i adonar-me que queda un mes per xile. i em cago perquè el context familiar em fa por i se m’escapa del control. però també ha estat un mes de retrobaments amb gent mig desconeguda i ha estat guai tot i anar-se difuminant amb els dies. i també retrobaments imprescindibles, de soledats imposades però ara compartides, d’abraçades vitals i necessàries i de mans esteses per dir que sí, que aquí estem, malgrat no ens ho diguem cada dia de la vida.

i l’onze d’octubre enfilo mig despistada rumb a l’altre costat de l’atlàntic, després de plorar d’alegria perquè el pare no es mor, de moment. y resulta que la encuentro a ella, recién llegada de brasil con su sonrisa, sus pecas y su gran mochila. y resulta que menos mal que no sirvió de nada el seguro de anulación de vuelo, porque me cruzo con tantas personas y cosas maravillosas que ya po, weon. i resulta que ella és increïble i que dono gràcies a déu perquè la vida ens ha portat en vol directe d’almeria a santiago sense cap turbulència i amb un amor que esclata en cada moment compartit durant tots aquests anys. y flipo en cada instante con la vida, con las casualidades, con el camino, con el fluir y me río sola en tantos momentos que a veces me siento medio borracha.

i al tornar s’obra un novembre pletòric i em retrobo amb meritxell, amb drexler i amb el kmpí de cabana sorda i és una bogeria perquè sembla que els anys no hagin passat des de u. i descobreixo, de nou, aquella sala de concerts i desitjo amb totes les meves forces que me lleve en un cometa, perquè BUA. bua i totes les conseqüències i seqüeles emocionals que em queden i em dol asseure’m amb ell i explicar-li que una de dos: o ell és imbècil o ho sóc jo. o les dues, quién sabe, i m’atabalo i m’encongeixo i ja està.

ara he decidit que per sempre vull portar fulard i m’ho gravo a la pell, mentre ell riu sense parar i diu que és potent, potent. però ho diu tantes vegades a la vida que ja no sé quan creure-me’l. però me’n ric i l’estimo mazo.

el desembre comença amb la normalitat de qui no vol rebre cap correu de barcelona i en rep i es disparen alarmes i patim totes, però en va: tot segueix sent normal i ens traiem el pes de sobre, mai la rutina sossa ens ha semblat tan bonica. el desembre d’enclaustrament, de veure perillar la universitat amb tota la indiferència del món, de saber i voler perdre el temps. no em sento sola, però estic agafant el gust a estar-ho. aquest cop ho he triat i m’apassiona no fer res i deixar que la vida i les coses em flueixin pel cap. potser ja he deixat d’atabalar-me i d’encongir-me i, al final, t’he deixat anar. ara vaig intentant que per sempre.

el desembre acaba amb amb uns dies estranys, plens de vida: de massa patxaran, de hàmsters rodant com bojos i nosaltres rient com boges i de mans molt fredes que juraria que són impossibles d’escalfar, però que m’agraden.

i de fer el que em dóna la gana, ara de manera una mica egoista, però sentint que necessària. de pocs nadals i poca família extensa, de companyia de qui sí que hi ha de ser, de posar el cap a la teua falda mentre em toques els cabells. i allà sí que m’hi vull quedar per sempre.

avui ha vingut a dinar a casa ella i ara pensava que a estones ens odiem i ens tenim mania i necessitem distanciar-nos i, després, tot és normal i no ens ho demostrem gaire però ens estimem molt.

també pensava que les coses poden canviar molt d’un dia per l’altre i la conversa d’aquesta tarda m’ha convidat a pensar-hi més profundament. crec que tan profundament que m’ha fet plorar quan mirant un calendari a massa temps vista. pensava que igual al desembre que ve ja no hi som o que potser no hi som demà o passat. i, amb això, he recordat el somriure de l’ares, una altra vegada, perquè és de lo més bonic que m’ha passat fins a dia d’avui.

que la vida és meravellosa, sens dubte. i que la intensitat dels moments bons és increïble per saber que volem viure, però la intensitat dels moments de merda és la que ens demostra que estem prou vius per poder-los sentir.

i, a partir d’aquí, sobre la marxa.

només demano que el 2019 ens deixi crear, sentir i estimar tan fortament com ho ha fet aquest 2018.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s