Ya po, Chile: el arenal

el pacífic té un nom una mica nyec. no sé qui el va triar. el que sí que sé és que jo el vaig conèixer no fa pas gaire i em desperta tendresa: és esquerp, mig violent, amb forta convicció en les seves onades, morrut i decidit. però també tenia una llum especial i murmurava, en el fons, una música dolça, en el frec de l’aigua acariciant la sorra fina i blanca. he vist el pacífic picar fort, enfadat contra les roques, però també ha mullat les meves botes amb el balanceig de qui estima però no sap gaire com. i m’adono, de cop, que estic descrivint l’Ares, que també es immensa i descobreixo que, segurament per això, el pacífic em desperta aquesta tendresa.

nosaltres intentàvem creuar un riu en el tram final abans de morir a l’oceà, que ens havien dit que era tranquil i poc cabdalós, res més lluny de la realitat. descalces i congelades. i van aparèixer, com un gol en el temps de descompte, el pablo i la micaela amb un cotxe atrotinat que amb prou feines podia amb les dunes de la platja deserta. “que hacen, locas” diu ella amb un accent inconfusiblement argentí. i ens tornen pel camí fàcil i, com qui no vol la cosa, ens conviden a anar amb ells fins que ens en cansem. i arribem a un lloc de sorpresa i d’imprevist i caminem, caminem, caminem en la nostra primera amistat xilena amb el fang i l’aigua i, de sobte, el silenci.

és broma, no?

podria fer mil fotos, però seria impossible de relatar. el verd és increïble, el blau pren un to gris molt estrany que es fusiona amb el cel, el mar crea núvols blancs dins l’aigua i tot és molt gran. tot és enorme. tot és massa perquè em càpiga al pit, al cor, als pulmons.

no hi ha pràcticament ningú però es respira la vida en cada bri d’aire que entra dins meu i tinc com ganes de plorar. la vida, la vida.

i, com que tot té el seu moment, sona com de fons una cançó (ex)desconeguda mentre estem estirades pensant en com ens hauria anat el dia sense els argentins i com no hauríem arribat mai aquí i ens partim el puto cul, com cada dos minuts, perquè l’univers va posant ordre en la successió de les coses i la berta ja no flipa tant, però jo sí. i en aquell moment m’adono que el meu cap està mig buit i que encara sort, perquè si no, no es podria omplir de totes les coses sense urgència ni importància que vindran, però que són imprescindibles per entendre aquesta vida tan xaxi que tenim.

‘la brisa que para el reloj, que pone calma al corazón’

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s