Ya po, Chile: Volar

Siempre me hacen sentir pequeña los aeropuertos. Siempre me hacen sentir pequeña, pero con la familiar pequeñez de quien ama sentirse arropado por el anonimato y sus brazos agigantados y frios.

Observo, miro a mi alrededor. Amo, también, la sensación de poder crear y destruir los caminos de la gente que me rodea, sólo en mi mente y por unos minutos. Imagino quién son y dónde van y es maravilloso.

Igual de maravilloso que el Roaming, que me deja connectar las 3 horas que me tienen secuestrada en Roma, como retrocediendo para tomar carrerilla hasta Santiago. Pienso tanto, que creo que me estalla la mente. Nada nuevo, en realidad.

Escribo y pienso qué debe esperar allí en los proximos días. Ni me lo imagino, ni por asomo.

Supongo que es absurdo, pero la semana siguiente repartirían temas en OT y cantarían lo de volar sin alas. Y con Berta la tararearíamos sin saber muy bien la letra día tras día y reiríamos porque es la enésima canción que cantamos sin saber muy bien la letra.

Y si pienso fuerte y profundo mientras levanta el vuelo esta bestia de avion, no se me ocurre mejor manera de volar que la que es sin alas. Sin motor y, racionalmente, sin levantar ni un pie del suelo. Por suerte, volamos de la forma más irracional: sintiendo un poco de aquí y de allá, sintiendo fuerte, haciendo caso al ombligo. Y, obvio, tomada de la mano de Ella: acompañante, optimista, vital. Y amiga.

Marxo de vacances

Ha entrat un senyor quan passaven les onze. No arriba a la cinquantena i té els ulls molt, molt blaus. És algerià. M’ha somrigut i li he preguntat com anava. M’ha dit que li han robat la bicicleta i les quatre coses que hi portava i m’ha preguntat que què faria ara sense bicicleta. Jo he arronsat les espatlles i no he sabut gaire què dir-li, perquè a mi també em van robar una bicicleta però als dos dies en tenia una de nova.

I llavors m’ha preguntat que què tal jo. I vaja. Que jo marxo de vacances la setmana que ve i me petaré, només de vol, més diners dels que ell guanyarà en el que queda d’any. M’he limitat a respondre que no ens podem queixar i m’he sentit tirant a patètica.

Ha entrat un noi. Del 93, com jo, marroquí. Poques paraules, les suficients. Un castellà fluït, amb les conjugacions verbals pertinents que demostren que no és el primer dia que volta per aquí. M’hi imagino, em costa poc fer-ho quan algú és de la meva quinta: sola, fent cua perquè algú m’escolti una mica i em doni un paquet d’arròs i un pot de cigrons. I a la sortida de la parròquia voltant o anant a algun lloc que li diré casa però mig de mentida, mig de veritat perquè no hi ha més opció.

I llavors he pensat que jo també ho faré, no per obligació sinó per tria. Voltar lluny de casa, amb tot el que tinc a sobre, dormint a qualsevol lloc, somrient als locals mentre els locals em somriuen a mi. I escoltar aventures d’aquells per qui no existeixen les fronteres…

Ha entrat un altre noi amb un passaport verd, embolicat amb un sobre de correus. Li deuen haver enviat, igual va viatjar sense passaport… i viatjar sense passaport intueixo què vol dir. C’est la première fois, diu fluixet.

I llavors he recordat el moment en què vaig renovar el meu i em van fer una foto horrorosa, i és brillant i nou i net i està sobre la tauleta del rebedor perquè vaig comprar uns bitllets  per travessar de punta a punta sudamèrica. I també he recordat com la noia del consulat em va prendre per boja quan li vaig preguntar si necessitaria algun visat per entrar al país llunyà, estranger, desconegut.

Vull marxar de vacances. Vull compartir i vull estripar el meu passaport a parts iguals. Vull tenir contradiccions tota la meva vida: que no ens hi puguem acostumar mai.

Però de moment, anem fent, que prou que costa.