la Revolta Permanent: ser i ser recompensat

Avui he llegit el cançoner amb poques dedicatòries. Càstig per marxar abans d’hora. L’Albert m’escriu. És graciós perquè la cal·ligrafia d’un xaval de quart d’ESO sol ser creada sobre patró: desordenada, petita, caòtica, aproximadament afilerada… I, després, cadascú hi afegeix el seu toc. Ell, per exemple, no lliga cap lletra, com si fos directament escrit amb màquina d’escriure.

Aquest any no hem parlat gaire. Senyal que està bé: l’última vegada, les nostres converses orbitaven al voltant dels seus desamors i crisis existencials no resoltes. Enguany somriu, corre, salta i a mi m’està bé, perquè penso, per dins, que deu ser feliç mentre, de tant en tant, passa el braç per sobre l’espatlla de la Jordina i amb això sembla que ja en té prou. S’han fet grans els dos.

I m’escriu que s’està plantejant continuar aquesta aventura perquè “molts altres nens puguin continuar gaudint de les colònies”. Com ho ha fet ell. I a mi em salta el cor, en l’habitual crisi post-colònies que no acabo de superar mai, perquè penso que deixar-nos-hi les hores, la pell i les vacances alguna cosa deu transmetre.

Correm una cursa de fons amb el testimoni a la mà, ho fem de la millor manera. I l’agafem fort, però a vegades cau pel camí o cau just quan intentem que la mà de l’altre l’entomi: hi ha coses que se’ns escapen.

Però si hi ha una cosa que sembla ser certa de debò, és que la llavor que plantem i enterrem amb cura, que reguem amb el quotidià, va creixent poc a poc. Ara és dèbil, però ja ha brotat. Ara treu el cap entre la terra molla d’aquesta saó que ha deixat les colònies. I no sabem del cert si vindrà sequera i morirà. El que sí sabem del cert avui és que una persona de setze anys està dient que vol donar el seu temps per tornar allò que, algú, algun dia va donar-li en una mirada, un somriure, unes paraules, una complicitat inexplicable.

Una persona immersa en cànons de bellesa, masclisme, estereotips, estigmes, consumisme, competitivitat i egoisme està dient que pren de model algú que està allà, intentant acompanyar des de l’igual o el diferent, en la bombolla de la solidaritat, la companyonia, l’alegria, el compartir i, sobretot, el viure des de l’amor.

No és molt fort, tot plegat?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s