Paraules que em fan feliç (ix)

Gràcies per ser tu i no una altra, ets perfecta Anna. Amb pèls o sense, amb panxa o sense, amb sabates o amb mitjons i xancles, sent tu. (…) Gràcies per confiar-nos aquestes petites coses que, a la vegada, a nosaltres ens fan reflexionar encara més.

la Revolta Permanent: ser i ser recompensat

Avui he llegit el cançoner amb poques dedicatòries. Càstig per marxar abans d’hora. L’Albert m’escriu. És graciós perquè la cal·ligrafia d’un xaval de quart d’ESO sol ser creada sobre patró: desordenada, petita, caòtica, aproximadament afilerada… I, després, cadascú hi afegeix el seu toc. Ell, per exemple, no lliga cap lletra, com si fos directament escrit amb màquina d’escriure.

Aquest any no hem parlat gaire. Senyal que està bé: l’última vegada, les nostres converses orbitaven al voltant dels seus desamors i crisis existencials no resoltes. Enguany somriu, corre, salta i a mi m’està bé, perquè penso, per dins, que deu ser feliç mentre, de tant en tant, passa el braç per sobre l’espatlla de la Jordina i amb això sembla que ja en té prou. S’han fet grans els dos.

I m’escriu que s’està plantejant continuar aquesta aventura perquè “molts altres nens puguin continuar gaudint de les colònies”. Com ho ha fet ell. I a mi em salta el cor, en l’habitual crisi post-colònies que no acabo de superar mai, perquè penso que deixar-nos-hi les hores, la pell i les vacances alguna cosa deu transmetre.

Correm una cursa de fons amb el testimoni a la mà, ho fem de la millor manera. I l’agafem fort, però a vegades cau pel camí o cau just quan intentem que la mà de l’altre l’entomi: hi ha coses que se’ns escapen.

Però si hi ha una cosa que sembla ser certa de debò, és que la llavor que plantem i enterrem amb cura, que reguem amb el quotidià, va creixent poc a poc. Ara és dèbil, però ja ha brotat. Ara treu el cap entre la terra molla d’aquesta saó que ha deixat les colònies. I no sabem del cert si vindrà sequera i morirà. El que sí sabem del cert avui és que una persona de setze anys està dient que vol donar el seu temps per tornar allò que, algú, algun dia va donar-li en una mirada, un somriure, unes paraules, una complicitat inexplicable.

Una persona immersa en cànons de bellesa, masclisme, estereotips, estigmes, consumisme, competitivitat i egoisme està dient que pren de model algú que està allà, intentant acompanyar des de l’igual o el diferent, en la bombolla de la solidaritat, la companyonia, l’alegria, el compartir i, sobretot, el viure des de l’amor.

No és molt fort, tot plegat?

la Revolta Permanent: eterna complicitat

Noto que he crescut i ho noto de debò: com una mama, sento que aquells que he estimat bojament, em costa deixar-los anar en el camí que han de seguir. Som arrels i no podem tallar ales, però costa tant desprendre’s de segons quines persones i viure amb l’enyorança…

dissabte, 30 de juny

Tinc moltes ganes de plorar: cansament, ombres, deixadesa, masclisme, descontrol… tot al meu voltant va construint una torre sense fonaments ni columnes, condemnada a caure en qualsevol moment.

Te m’apropes: per ser vuitè dia de colònies vas prou pentinada. Gairebé no intercanviem paraula: crec que no cal. Jo et sento, malgrat tot, a prop. Perquè em costa no sentir-t’hi. Ets dona de poques paraules, però ja ens està bé així.

Marxo. Em sento absolutament sola i trista pel panorama que s’obra davant meu. A vegades sé que donar sense esperar res a canvi es fals, i que sempre esperem un somriure, una mirada o una abraçada que faci més planer el camí o més portador el cansament. I no acaba d’arribar, malgrat posar-hi tota l’energia.

Ploro a les escales més recòndites perquè no sé com sobreposar-m’hi i no vull que ningú em vegi o em digui res. Vull estar sola perquè no se m’acudeix ningú que pugui atenuar-ho. Bé, l’Ares, però prou feina té en aquells moments i tampoc vull fer-la patir. Truco al Joan i, tot i que ja ens coneixem, a ell sí que el faig patir.

Entro com un gat, esquivant qualsevol presència humana i m’estiro al llit. No puc dormir, em va el cor a mil de la inquietud que em generen tots els sentiments que m’ocupen la ment.

Torno.

.

.

.

I en la llum fugissera del vespre ens trobem en la mirada. No sé si te n’adones del tot, però sento que ens entenem en el silenci. Sense paraules: cap ni una. I tu et vas apropant, com qui no gosa fer-ho, però sap que ha de ser així. I ets reparadora. Ets petita però gran i com de reüll veig moltes coses. Però sobretot una: que només per aquell segon, val la pena tota la resta. Que em fas sentir bé, em fas sentir satisfeta, tranquil·la i còmplice. I ens abracem i em desmuntes, perquè per persones com tu ja val la pena tota la resta.

la Revolta Permanent: escenes quotidianes de lavabo

– Què vols de maquillatge? – li pregunta l’Ares al Fèlix.
– Una estrella. Vermella, aquí – respon ell, assenyalant-se la galta dreta.
– I els llavis?
– Em… Blaus

Jo m’ho miro amb tendresa. Ningú dels presents en l’escena qüestiona que es vulgui maquillar.

Entra el següent als lavabos, ara ambientats com a saló de bellesa.

– Què fem Pau?
– Una mica el cabell cap a la dreta, com de tupé. I els llavis, grocs.
– Et poso purpurina al cabell? – li comenta la Núria
– No, així està bé.

Fa com si llencés un petó groc al Pau de dins del mirall. Entra l’Alba, s’asseu al tamboret.

– Jo no vull res. A mi no m’agrada el maquillatge, és de persones artificials. Ho diu la mare.
– No, Alba, no és d’artificials. Cadascú fa el que vol i va com vol i ningú té dret a dir-te res al respecte, és la teva vida, la teva cara, el teu cos.
L’Alba mira la nena que seu al seu costat, que sí que porta els llavis ben vermells. Es queda pensativa una estona.
– Bueno, potser sí, no sé – acaba dient, mentre segueix rumiant.

Se’n van, d’un en un. És obligatori passar pel saló de bellesa, encara que només fos, per un instant, mirar-se al mirall i dir-se com de guapa era cadascuna de les persones de la colònia.

I res més lluny de la realitat.