Plorar les morts anònimes

Exactament, no sé com vaig fer cap a Arrels – Sant Ignasi ja deu fer cinc o sis anys. Culpa de l’Ares, suposo. Vaig ser-hi de forma intermitent, d’aquella manera que no m’agrada estar als llocs durant tres o quatre anys. Hi féiem taller de cuina. Ja pots comptar. Però què més donava? M’hi sentia estranyament a gust. I allà vaig conèixer persones que les passaven putes, però putes de debò i eren a la nostra ciutat, als nostres barris, als nostres carrers. I recordo cadascun dels rostres i noms d’elles i ells. Dels que venien setmana rere setmana, dels que esporàdicament es despenjaven. Dels que un dia deixaven de venir i no gosava preguntar-ne el per què.

Paradoxalment, malgrat les escasses hores que hi dedicava, guardo dins del cap i dins del cor alguns moments molt concrets, amb una nitidesa que encara em sorprèn.  Un d’ells és el dia que vaig conèixer-lo. Era el dia que entrava al pis. “Si s’escapa, no és culpa teva, és la seva decisió” li havien dit a la persona que l’anava a buscar. Allà vam coincidir per primer cop. Malgrat tot, recordo pensar que somreia bonic.

Jo amb l’Eduardo no vaig passar molt de temps. Vam compartir un curs, encara no: menys de nou mesos. No parava mai, no callava mai. Reia i somreia (bonic) i explicava les seves misèries i les seves victòries. I es posava amb mi per sobre de les seves possibilitats i jo em posava vermella com un pebrot i ell se’n reia de nou. Un dia em va convidar a sopar al pis i vaig declinar la invitació perquè devia tenir alguna cosa més urgent. Sempre passa per davant de lo important, eh?

Ja farà un any que no hem coincidit. Per Sant Jordi passat me’l vaig trobar i em va regalar una rosa de paper de les que tenien a la paradeta. I jo, que em vaig posar molt roja; i ell que se’n va riure de mi, molt, però a mi ja m’estava bé.

Ahir llegia incrèdula que havies marxat i no sabia exactament on. Ahir, en posar-me al llit, no podia evitar fer mil hipòtesis sobre què t’havia portat a allò i li demanava a qui fos per dalt que, quan arribessis, t’obrís els braços, t’abracés ben fort i et digués que t’estimava. Ahir mirant al sostre, em va inundar una tristesa de no saber-te aquí, de veure’t partir sol en una habitació buida, de la indiferència d’un món que sembla haver-te girat l’esquena fa dies.

Últimament em costa entendre massa coses.

Descansa en pau, company.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s