és aquí

La mare m’ha explicat una història que m’ha semblat bonica i tenia ganes de compartir-la.

Resulta que aquest cap de setmana es va morir una d’aquelles persones que marquen una ciutat sencera. I amb el seu darrer sospir, aquells més vulnerables de Lleida s’han quedat una mica més orfes; però alhora, ell resta ben viu entre nosaltres cada cop que algú decideix agafar el seu testimoni i seguir-li donant valor, empenta i, sobretot, sobretot, vida.

Avui el tiet ha anat a treballar després d’una tarda de diumenge plena d’emocions i sentiments ben reals. Arribava a la universitat i s’ha trobat una dona escombrant a la porta. Duia poca roba i Lleida a l’hivern és ben freda. L’ha saludat, com fruit d’un impuls sorgit del més enllà. Devíem fregar els zero graus, aquest matí.

I ella ha respost que no en tenia per comprar-se un abric.

El tiet només li ha pogut dir ‘Joan, ni ara em pots deixar descansar un dia?

I se n’ha anat a buscar un abric per a que la dona pogués seguir escombrant de forma menys gèlida. Perquè potser a ell ja no el veiem entre nosaltres, però no ens pot deixar descansar perquè la resta no descansen: la precarietat, la injustícia, la desigualtat fruit d’un sistema de merda… I potser per això i, només per això, el millor homenatge que li podem fer per sempre més és no defallir en la lluita per fer d’aquesta ciutat, d’aquest país, d’aquest món un lloc on tothom – especialment aquesta nineta dels seus ulls – visqui amb la dignitat que mai, ningú ni res ens hauria de prendre.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s