Tornarà a passar

Tot és ple de colors com de tardor, mesclant-se com un degradat d’aquarel·la perfecte. De marrons. De grocs. De vermells i verds. I recorrem les corbes que separen el lloc d’on venim del lloc on anem i com la història de Babua que canta insistentment el Gispert pels altaveus del cotxe, anem deixant enrere coses. De les de debò -pedres, asfalt, cartells- i també de les que existeixen només dins del cap.

Sabent que tornarà a passar, qui sap, d’aquí onze, vint-i-dos o trenta-tres anys, sabent que la pau de la vall existeix i és real, que la eternitat se’ns obra davant. Paint els darrers dies, deixant que la vida frenètica del país per fi prengui una mica de repòs -encara que només sigui dins nostre- i que la nostra vida frenètica, amb allò que ve i va, allò que, sobretot, acaba tornant també pugui anar assentant-se. I viure-ho amb l’alegria de qui sap que l’univers i les estrelles i Nostre Senyor ja faran la resta. I encara segueix insistint el Gispert: que ens hi llencem, amb el ridícul, amb les blasfèmies, amb els riscos i tot això. Que pesat.

Odio fer fotos perquè mai poden captar l’essència del moment però, després de tot, després de tants dies, començo a veure la llum i les ganes de posar-hi paraules. Jo que sé, igual la idea del paisatge -intern i extern- queden més ben il·lustrades que amb la qualitat patètica de la càmera del meu mòbil. Que ja és molt! Que el degradat real que se’ns dibuixa davant és impressionant i no puc evitar notar com les galtes ja em comencen a fer aquell mal ridícul de qui porta massa estona somrient sense adonar-se’n.

Li robaré les paraules al Carabén perquè m’agrada que faci el que li dóna la gana amb les cançons. Em torna boja quan diu que res és etern i que tornaré a tremolar i a riure i a plorar i a viure. Segurament té raó i per això m’ha vingut al cap ara mateix. Fa dos dies crec que va passar alguna cosa així. Ahir vaig plorar de riure amb les coses ridícules i tendres que sol fer mon pare i que sembla que enlloc de 53 anys en tingui 5 o 3. I ara faig veure que no el miro, però m’acaba fent riure com una imbècil aquest ruc que tinc davant que més que 23 anys sembla que en tingui 2 o 3, també.

Deu ser que comença a haver-hi la llum al final d’algun túnel sense sentit. Tornarem a tremolar. Segurament que té raó.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s