Feia un dia gris, fosc, trist. Potser com l’estat anímic d’ella, que des de divendres passat està com apagada. Com si aquella llum enèrgica i valenta, de cop s’hagués quedat en una flama dèbil, suau, tènue, esmunyedissa. Suposo que una setmana no dóna per gaire, i l’absència de qui t’havia acompanyat durant tant de temps et pesa com una llosa feixuga a sobre de l’esquena.

Però hi ha petits moments en què sents que pesa menys. I t’ho noto en els somriures tímids que se t’escapen a vegades. Que la solitud es fa menys dolenta en sentir l’escalfor d’aquells a qui no demanes res, però que t’ho ofereixen i regalen tot.

Com la Magda, que puja incansable – un any després de quedar-se sola – per fer que els moments més baixos puguin pujar lleugerament. Com amb el seu pas incansable puja carrer amunt, tan si plou com si fa sol. Ella, amb la seva llosa que segurament també la fa encongir a moments. Potser ja l’havien ajudat a carregar-la. I ara vol ser ella .

No ho fa des de la pena o la llàstima, sinó des d’una sinceritat que se li llegeix als ulls en cadascuna de les paraules que et diu. No demana res a canvi, perquè a canvi li heu donat tot. Et parla des de la tranquil·litat de qui vol ser-hi, i et regala de tot: caquis, melons, paraules i companyia. I somriu, segurament, des d’aquella tristesa que encara li pesa al fons del cor, però amb l’estima i l’empatia que la fan sentir-se a prop teu.

I a mi, que em fa sentir una tendresa infinita, això de veure-us caminar recolzades l’una a l’altra, només em venen al cap paraules d’agraïment i sentiments de gratitud cap a ella i els seus petits gests que ens apropen i fan que la soledat i la pena siguin una mica més lleugers.