Tornar sempre és la millor part de l’aventura

11811466_10207239539136171_5280965564009610899_n

Fa un any exactament estava creuant l’Atlàntic, mirant per una finestreta per on només es veia el blanc dels núvols i el blau de l’oceà. Immens, infinit. Angoixant. Sortíem de Madrid a mig matí , direcció centreamèrica amb quatre desconeguts. I pensava, molt sincerament, on merdes m’he fotut i per què no puc quedar-me a caseta tranquil·la enlloc d’anar a jugar a fer l’aventura. D’anar a la piscina a jeure tota la tarda, a fer la cerveseta a l’Antares a la nit amb els col·legues. Sóc així, ploraria com una nena petita el dia abans de marxar de casa, m’he enyorat tota la vida i que el dia que m’independitzi de casa no sé si podré suportar-ho… però és que s’hi està tan bé!

Recordo tenir la Leire al costat a l’avió. I jo tancant els ulls, per allò de que no veiés que estava amb els nervis a flor de pell. Fer veure que dormia per por a que pensés que una jamba de 22 anys tenia yuyu de sortir de casa. Recordo tothom eufòric. Recordo que ells tenien conversa i jo no sabia què dir-los, més enllà de que volia que l’avió fes mitja volta: pensava que entre tanta gent segura d’allà on anàvem, d’allò que anàvem a fer, jo no encaixaria.

Recordo sentir-me, exactament, com el primer dia que vaig pujar a l’autobús de colònies quan tenia 7 o 8 anys. Recordo posar bona cara a les fotos perquè la mama no patís des de casa. Recordo que, els primers dies, preferia fer-li WhatsApps enlloc de Skypes perquè no em sentís la veu de nena petita que s’enyora dels papàs.

— I quan la Maria em diu que si sóc valenta, ric per dins com pensant en tot això…

Però recordo l’última tarda a NATRAS. Recordo la sensació immensa de vida, de respirar, de pausa. Sé que Nicaragua ha estat de les millors coses que he fet a la vida.

I res, que hi torno. Sóc reincident.

Rostres nous, rostres coneguts, noves aventures. El mateix paisatge i, per desgràcia, la mateixa realitat complicada. La Lucía i el seu somriure, el seu amor, les seves abraçades (hi ha coses que no canvien mai!).

I, de nou, els maleïts nervis d’abans de marxar.

Però, he de confessar rotundament, que començo a pensar que aquesta sensació és la que dóna sentit a tot. La que fa que sigui increïble. La que fa que tot exploti, creixi, sigui gran. Sens dubte, he de confessar que és la millor part d’un viatge.

Dia 335 d.M., dia 4 a.M. 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s