Tornar sempre és la millor part de l’aventura

11811466_10207239539136171_5280965564009610899_n

Fa un any exactament estava creuant l’Atlàntic, mirant per una finestreta per on només es veia el blanc dels núvols i el blau de l’oceà. Immens, infinit. Angoixant. Sortíem de Madrid a mig matí , direcció centreamèrica amb quatre desconeguts. I pensava, molt sincerament, on merdes m’he fotut i per què no puc quedar-me a caseta tranquil·la enlloc d’anar a jugar a fer l’aventura. D’anar a la piscina a jeure tota la tarda, a fer la cerveseta a l’Antares a la nit amb els col·legues. Sóc així, ploraria com una nena petita el dia abans de marxar de casa, m’he enyorat tota la vida i que el dia que m’independitzi de casa no sé si podré suportar-ho… però és que s’hi està tan bé!

Recordo tenir la Leire al costat a l’avió. I jo tancant els ulls, per allò de que no veiés que estava amb els nervis a flor de pell. Fer veure que dormia per por a que pensés que una jamba de 22 anys tenia yuyu de sortir de casa. Recordo tothom eufòric. Recordo que ells tenien conversa i jo no sabia què dir-los, més enllà de que volia que l’avió fes mitja volta: pensava que entre tanta gent segura d’allà on anàvem, d’allò que anàvem a fer, jo no encaixaria.

Recordo sentir-me, exactament, com el primer dia que vaig pujar a l’autobús de colònies quan tenia 7 o 8 anys. Recordo posar bona cara a les fotos perquè la mama no patís des de casa. Recordo que, els primers dies, preferia fer-li WhatsApps enlloc de Skypes perquè no em sentís la veu de nena petita que s’enyora dels papàs.

— I quan la Maria em diu que si sóc valenta, ric per dins com pensant en tot això…

Però recordo l’última tarda a NATRAS. Recordo la sensació immensa de vida, de respirar, de pausa. Sé que Nicaragua ha estat de les millors coses que he fet a la vida.

I res, que hi torno. Sóc reincident.

Rostres nous, rostres coneguts, noves aventures. El mateix paisatge i, per desgràcia, la mateixa realitat complicada. La Lucía i el seu somriure, el seu amor, les seves abraçades (hi ha coses que no canvien mai!).

I, de nou, els maleïts nervis d’abans de marxar.

Però, he de confessar rotundament, que començo a pensar que aquesta sensació és la que dóna sentit a tot. La que fa que sigui increïble. La que fa que tot exploti, creixi, sigui gran. Sens dubte, he de confessar que és la millor part d’un viatge.

Dia 335 d.M., dia 4 a.M. 

la misma luna

Sólo recuerdo la manera en que el manto azul oscuro iba cubriendo el cielo de Valle Dulce: de una forma sutil y lenta. No te dabas cuenta que los ojos ya no sabían cómo ver las cosas porqué todo tu alrededor había sucumbido a la oscuridad de forma sumisa, lenta y obediente. Quien estaba fuera entraba para dentro, alertados por las voces que nos decían “de noche, mejor no andar por ahí”.

Y recuerdo también aquel atardecer en concreto. Quizás fue el primero en el que llegaron las Toñas a nuestro hogar. Un atardecer dónde toda Nicaragua entró en mí, absorta en la historia de un país olvidado. Absorta en las palabras que salían directas des del corazón y en esos ojos marrones que esa noche se quedaron un ratito más, porque la ruta pasaba más tarde. De cómo la realidad se empezó a volver algo difusa… yo diría que por el calor, pero seguramente fue por el exceso de cerveza. De cómo sé que le gustó que le escuchara, porque sé que ama su historia. De cuando le vi irse, quizás deseando que nunca se acabase el relato…

Pero al mirar el cielo, siempre pienso que no se está demasiado lejos si se ve la misma luna.

Día 314 d.M. 

Meritxell

Meritxell, aquest any ens hem retrobat cara a cara. Feia dies (anys, diria jo!) que sentia parlar de tu, sense gosar endinsar-m’hi de nou. Potser per por a reobrir portes que ja eren tancades, però jo prefereixo pensar que no s’havia donat l’ocasió per trobar-me cara a cara amb tot allò que anys enrere m’havia fet tremolar. I et mirava des de la distància, tocant la teva pell rugosa des de lluny, algun dia que passejava prop teu amb nova companyia.

Però ha arribat el moment de sentir de nou aquella escalfor i aquella màgia em vas fer viure. Va ser estrany. Va ser fugaç, però encara guardes aquella olor característica que no sabria com definir exactament però que em roba somriures sota el nas. Encara guardes l’essència en algun dels teus racons, i en aquella veu que crida en silenci les notes d’una cançó que no aconsegueixo treure’m del cap tants anys després.

Van ser tres anys plens de bons moments. Segurament, també va haver-n’hi algun de més complicat que la memòria no m’ha volgut deixar recordar. Tres anys d’utopies, de cançons, del concert de les nostres vides. Tres anys a contracorrent, amb la revolta dins del cor, fent camí de la mà. Vam mirar les estrelles compartint silencis i intercanviant mirades d’amagat. Vam tocar el cel des del cim més alt, amb les llàgrimes que això va comportar… Cabana Sorda amunt, camí de la Llebre avall…

Meritxell, em vas prometre que tothom rep allò que dóna, i dóna allò que rep. Em vas ensenyar què és la vida i em vas donar la força necessària per créixer i per ser on sóc: et dec tant, que no sé si mai podré retornar-t’ho. portadaAmb una cal·ligrafia desordenadament perfecta em vas escriure que m’imaginés que allò que construïa tocava el cel. Tan cert… Entre teus braços vaig descobrir la màgia cara a cara, la vaig tocar amb la punta dels dits i, si em permets, diré que gràcies a tu, a vegades, jo també puc fer-ne.

Vam començar aquell camí ja fa molts anys. Un camí que, segurament, va quedar inacabat…

…fins que em toqui complir la promesa que vaig fer entre birres amb algú massa còmplice. Aquell dia, tornarem a caminar de la mà.