Tendresa

(Permeteu-me robar-li la paraula al Lluís Llach, però no trobo millor mot per començar-ho: la tendresa)

Del dolç batec de la tendresa que espera…
la tendresa que exalta…
la tendresa que ens cura quan fa por la solitud

………..

Sóc en un hotel, en un hotel en territori guiri en temporada prou baixa per poder-hi respirar. Sóc en un hotel en territori guiri, acompanyada de 15 persones, 8 de les quals tenen diversitat funcional o discapacitat o ja que sé com dir-ho per ser políticament correcta (tot i que a mi mai m’ha agradat gaire ser-ho).

I no, no negaré que en començar-ho tot se’m va fer una muntanya. Però tampoc negaré que les coses noves, desconegudes, sempre se’m fan una muntanya. I em sentia una estranya, una desconeguda per ells i ells uns desconeguts per mi. Persones que compartien alguna cosa en la qual jo no en formava part. I tenia com por d’explicar-ho, perquè tothom em deia que seria molt xul·lu, perquè ja se sap, això d’ajudar als pobrets que no tenen la sort de ser com tu (som uns putos egocèntrics, per què negar-ho…), de fer-te la foto de bona persona i de presumir de que ho ets, fa com que moles catxo.

Però no, no em servia. No m’agraden les fotos i no m’agrada el món quan no sóc feliç. I a vegades em dono per vençuda i a vegades sóc incansable i a vegades em dono per vençuda però l’univers fa un d’aquells girs que et demostren que potser ets on toca ser i punt. Per què cal buscar-hi més raons, aleshores?

Que ara la meva col·lega dorm al meu costat, i no puc evitar escriure’n. I al mirar-la se m’escapa un somriure com a estúpid i m’adono que potser no em sento tan fora de lloc i que, al final, tot es resumeix amb la facilitat més difícil. Que quan estimes algú així perquè sí, la petitesa de les persones es fa gran, la complicació de les coses es fa senzilla i els petons de bona nit que aconsegueixes esgarrapar entre resposta esquerpa i resposta esquerpa valen més que un imperi sencer.

Tant de bo no em costés tant sortir del recollons de zona de confort. Tant de bo poguéssim portar al límit la vida, l’amor… jo que sé. Però és bonic això de buidar-te per sentir-te més ple.

poner-limites

L’amor petit

L’amor petit.

El de les mirades i el dels somriures. El de les rialles idiotes. El de la complicitat sincera en cadascun dels gestos. El que traspasses, com una descàrrega elèctrica, en cada agafada de mans. El que balles i cantes. El que crides com si al món li pogués arribar a importar. El que fa que perdis el món de vista. El que calles i guardes per tu, perquè no perdi l’essència. El que no necessita imatges, el que no necessita paraules… el que no troba paraules.

El que troba la felicitat en la seva felicitat.

I, de sobte, sorgeix la màgia.

I no cal res més.