l’hivern

Queia la nit quan va marxar. I recordava la història cada cop que entrava a l’estació de tren, i veia en la mirada de la gent aquell estrany sentiment que provoquen els comiats. Com de pena. Nostàlgia. Com d’aventura, barrejada amb por. No sabia gaire com descriure-ho, però li feia un pessigolleig la panxa cada cop que hi pensava. Sempre imaginava que quan algú se n’anava andana enllà encarava un viatge fantàstic, meravellós. Sabia que, sovint, només era gent avorrida que viatjava per negocis i no gaudia de les vistes del paisatge.

I les finestres dels trens són màgiques. Com veure poc a poc el paisatge que va quedant enrere. I et diu adéu d’una forma subtil i et dóna la benvinguda d’una forma suau alhora, constantment. Sempre demanava el seient a la vora de la finestra i escoltava música melangiosa, i reia per sota el nas imaginant-se que s’adormiria i no baixaria a la parada que li tocava, que el revisor sentiria llàstima perquè s’havia despistat i ara estava lluny de casa i en plena soledat (i sempre tothom pensava que la soledat era dolenta, i tal).

Però aquell cop estava a l’estació, de peu. Sense el so de les rodes fregant les vies, sense la gent anònima que s’asseu al teu costat, sense el sol que t’acaricia la cara a través dels vidres, sense l’anhelat paisatge que es desplaçava suaument.

I odiava els comiats en que es quedava, quan no marxava i havia d’acomiadar de forma estàtica. I va baixar el cap. Va girar cua arrossegant els peus i va saber que tot havia acabat. Cap dels dos va mirar enrere, com buscant una última mirada de consol, un record on aferrar-se, una espurna d’esperança en tota la història. No ho necessitaven.

I va somriure sota el nas amargament. Feia fred.

I va sentir, d’una forma dolçament estranya, la llibertat.

Managua

Era de nit i el carrer començava a estar buit. Però les cases seguien desprenent vida. Sense vidres, la llum s’escapava per les franges que deixaven les persianes de plàstic transparent, i la quotidianitat es deixava entreveure per les cortines florejades. I l’olor indescriptible d’aquella ciutat t’embriagava i feia que se t’escapés un somriure per sota el nas. D’aquells que fas amb els ulls tancats i el cor obert.

L’aire que es colava per la lona del recorrido despentinava i embullava el cabell d’una forma agressiva, i et picava a la cara i et penetrava als pulmons d’una forma tan bestial que no sabies si cridar o plorar de tanta vida que t’entrava al cos.

I les cases eren mal fetes i petites. I de fusta, insegures i qui sap quanta gent vivia a l’interior. I era mig fosc i la llum de les faroles il·luminava tènuement les escletxes d’un asfalt vell i mal fet que cobria les vies principals de Managua. Perseguíem l’horitzó a alta velocitat, sota la banda sonora de desenes de clàxons. Els carros, ignorant innocentment els cartells que escrivien ‘Despacio’, avançaven per la dreta com a sonats. I era estrany, perquè no et senties pas insegur, malgrat la inexistència de seny i de cinturons de seguretat. Havien desaparegut els venedors ambulants  de les voreres. Només quedaven els vestigis de les parades plenes de mamones, mangos i tajadas: bosses de plàstic i peles de fruita ballant al ritme del vent càlid de la vesprada.

I si t’hi fixaves bé, veies com en alguna de les cantonades començaven a fer-se els grupets de prostitutes que esperaven que la nit els donés suficient per alimentar als fills i tal. Il·luminades, com de lluny, pels arbres que la Murillo havia instal·lat per donar-li color a la ciutat.

I saludaves al comandante Chávez més vistós, i al guerrillero anónimo que predicava (d’una forma que em semblava graciosa) que ‘solo los obreros y campesinos iran hasta el fin‘. I de lluny, entre les tenebres, si t’hi fixaves bé la silueta de Sandino vigilava incansablement la ciutat desordenada que havia quedat després del 72.

Però era el caos perfecte. Com quan t’enamores d’algú ple de defectes i n’estimes absolutament cadascuna de les imperfeccions.

I, en un gir il·legal a l’esquerra en arribar als semàfors del Sombrero, t’endinsaves cap dins al Memorial Sandino. I la polseguera se t’engolia, esborrant al mig de la foscor la ciutat que deixaves enrere. Com si no poguessis tornar-ne mai, com un camí sense retorn.

Dia 136 d.M.

la història interminable…

…ets tu. La teua manera de fer, que m’acaba la paciència. La forma com parles amb els teus (nostres) amics, quan rius de les teves pròpies gràcies que no fan gràcia. Quan et (em) presentes(o) sense avisar i se’m (‘t) creuen els cables…

El nostre (etern) historial, la vergonya que fa passar per sobre d’alguns dels records. El mal que ens hem fet, el mal que ens fem, el mal que (a vegades, encara) fa… Les nostres penes (que no són poques) i les nostres glòries (que no són tantes). El malson que és per tothom cadascun dels capítols. Les teves (moltes) definitives i la meva immaduresa incansable i permanent com a estil de vida.

Tots els ara sí, ja no en vull saber res més. Que sabem que no són certs del tot. I totes les mirades que ens trenquen els arguments a favor d’una afirmació tan rotunda i contundent. I alguna abraçada traïdora…

I sant tornem-hi, fins que tu (o, segurament segur, jo. Sí, sí, seré jo) ho engeguem a la merda un altre cop.