El camí de tornada

IMG_1472

Suposo que el dia de Nadal s’acabava de la manera que menys esperava i volia. I han passat tres dies, mentre anava buscant una pista per poder-ho pair: Roquetas cremava desesperada, cercant una resposta, una solució. Un crit enmig de la nit, esperant que algú el sentís.

El primer tret d’una guerra produïda per un odi irracional. La primera pedra tirada pel racisme i la ràbia. La ferida que mai acaba de cicatritzar i que acaba infectants a aquells que no en tenen cap culpa.

I, de sobte, tornen tots els noms que el temps anava sepultant al fons del cor. I, al tancar els ulls, com un regal de Nadal, venien tots els rostres somrients. I fa mal: sentir-los lluny, sentir-los distants. I fa sentir-te impotent i perdre la fe en moltes coses.

El David, el Mamadou. La Khadiyatu, la Maria, la Linda, l’Impate, el Limoncio, el Joseph. També l’Elliot, fins i tot, el Mohammed. I ell, l’home de poques paraules, que a vegades em diu que està bé i s’alegra si li dic que jo també ho estic. I la plaça Andalucía i cadascun d’aquells racons que obren els ulls, obren noves finestres, regalen amor, regalen vida.

El trajecte de tornada des de Roquetas va ser llarg i dur. I quan pensava que ja estava a casa, m’adono, així de cop, que, un any i mig després, encara sóc molt lluny d’acabar de recórrer aquest camí.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s