El camí de tornada

IMG_1472

Suposo que el dia de Nadal s’acabava de la manera que menys esperava i volia. I han passat tres dies, mentre anava buscant una pista per poder-ho pair: Roquetas cremava desesperada, cercant una resposta, una solució. Un crit enmig de la nit, esperant que algú el sentís.

El primer tret d’una guerra produïda per un odi irracional. La primera pedra tirada pel racisme i la ràbia. La ferida que mai acaba de cicatritzar i que acaba infectants a aquells que no en tenen cap culpa.

I, de sobte, tornen tots els noms que el temps anava sepultant al fons del cor. I, al tancar els ulls, com un regal de Nadal, venien tots els rostres somrients. I fa mal: sentir-los lluny, sentir-los distants. I fa sentir-te impotent i perdre la fe en moltes coses.

El David, el Mamadou. La Khadiyatu, la Maria, la Linda, l’Impate, el Limoncio, el Joseph. També l’Elliot, fins i tot, el Mohammed. I ell, l’home de poques paraules, que a vegades em diu que està bé i s’alegra si li dic que jo també ho estic. I la plaça Andalucía i cadascun d’aquells racons que obren els ulls, obren noves finestres, regalen amor, regalen vida.

El trajecte de tornada des de Roquetas va ser llarg i dur. I quan pensava que ja estava a casa, m’adono, així de cop, que, un any i mig després, encara sóc molt lluny d’acabar de recórrer aquest camí.

com de felicitat

Un camí sense obstacles no porta enlloc, però, a vegades, tornar al punt de partida és senzill.

Com un record fugaç del que va ser, com tornar enrere amb el temps. Com les abraçades, com els somriures, com les mirades aquestes de no saber què ens espera, qui ens espera, qui ens acompanyarà…

Com una nit fosca, com no gaire freda. Com les portes dels bars van tancant i les persianes van baixat, com el nivell de birra en vena va pujant, com comencen a prendre cos i profunditat les converses. O, simplement, potser només són les mirades de complicitat, les que van robant-nos somriures per sota el nas.

Com no trobar on fotre’ns, però no voler marxar a dormir. Com el frec d’unes mans que volen agafar-se fort al caminar, com les abraçades sinceres que t’agafen d’imprevist, com tots els petons al front, com la intensitat de cada moviment fet a l’atzar.

20151223134339

Com en un terrat amb les rajoles gelades, tres espelmes i una peixera plena de cera, una guitarra i quatre somriures, així com màgics. Com callant les coses que ja sabem (com que ens estimem un huevo i tal). Com dient-ne d’altres que necessitem sentir a vegades… del que som, de què sentim, de tot allò que es pot transmetre sense obrir la boca, però que a vegades va bé que ens les diguin de viva veu.

Com Tot és fosc, com Amando hasta el extremo, com Por, com Nicaragua Nicaraguita cantades com si no hi hagués demà, esperant que algun veí impertinent es queixés.

Com de no trobar el moment de marxar, perquè el món podria haver-se acabat allà mateix.

Com de felicitat, sabeu?

—–

Les sentía muy lejos para ser sano, para no alimentar los fantasmas que en mi mente empezaban a sentir que no les vería más. Los nuncas jamases duelen demasiado. 

Ahorita les siento aquí, como si al tender mi mano pudiesen agarrarla muy fuerte, como si en algunos meses pudiese recoger de nuevo todo el amor y las sonrisas y las miradas y el TODO que un día intercambiamos. 

Y me encuentro sonriendo enmedio de la calle, y me encuentro soltando lágrimas como cascadas, pero llenas de alegría. De la emoción del reencuentro. 

Día 117 d.M.

la graduación

Hoy debe de ser un día bonito, entre el sol cálido y la piel sudada, las sonrisas nerviosas y las ansias de cerrar una etapa. Hoy debe de ser un día bonito, porqué se hacen mayores y dan un paso más, cual luchadores por un sueño.

Y des del otro lado del globo, quisiera estar allí a su lado. Porque todavía recuerdo la tarde en que hablábamos de la gran muralla china y se te caían los ojos por no haber dormido durante la noche. Porque todavia guardo las cartas (que daban patadas al diccionario) derrochando y pidiendo amor a partes iguales. Porque siento en mi piel cada uno de los abrazos, las palabras y las miradas, llenas de sinceridad.

Sin nada que pedir y con tanto para dar.

Día 102 d. M.

Diferent

Ja pots esperar, que mai et respondrà.

I aquell missatge il·lusionat que vas enviar-li, va quedar inert a la seva bústia d’entrada i, poc a poc, d’altres el van anar desplaçant cap al fons. Fins que un dia va decidir esborrar-los tots perquè li col·lapsaven el mòbil, i les teves paraules van morir en el buit infinit on va a  parar tot allò que s’esborra a la xarxa.

I et farà ràbia, perquè ella sempre vol semblar tan alternativa, sempre parla d’injustícies i de tolerància, d’igualtat i de respecte i ara… desenganya’t, saps perfectament per què no t’ha respost. Saps que la poses en un compromís, que tu sí que ets diferent i, segurament, al final ella és com totes.

I esperaràs a que, algun dia, algú deixi d’omplir-se la boca i sigui diferent. Però de veritat. Com tu.