Martina

Avui he conegut la Martina. L’he conegut al magatzem on organitzaven els aliments del Gran Recapte, perquè hi hem anat a donar un cop de mà amb els joves de l’esplai. Era sorprenent, perquè no aixecava dos pams de terra. Segur que no tenia més de 8 o 9 anys. I s’enfilava a les parets de les caixes com un mico i plegava els paquets de macarrons i els pots de llenties de forma incansable.

El seu pare i la seva mare l’animaven, però ella no ho necessitava. A estones fèiem cadena per anar més ràpid, a estones carregava la meva caixa de llaunes i paquets. I mirava amb els ulls brillants la resta de voluntaris i ajudava a qui fes falta sense aturar-se ni un moment.

I només ha demanat una cosa a canvi. “Pare, aquesta nit, una pel·lícula i moltes crispetes. Dues bosses, eh?” li deia. I son pare, com qui no vol la cosa ha dit que abans es quedaria adormit.

Però no paraven d’entrar caixes plenes fins dalt. Ella ha somrigut i ha dit, per sota el nas, “Bien!“. I quan ha vist que l’havia sentit, ha afegit. “He dit ‘bien’ perquè si hi ha tantes caixes, vol dir que molta gent podrà menjar. Però no tan ‘bien’, en realitat, que estic cansada eh?”.

I ha seguit treballant com la que més.

IMG_20151128_184024

Els ponts que donen vida

Sempre pensava que els ponts donaven vida. Li agradava caminar-hi per sobre quan es feia de nit i el carrer quedava buit. I la boira començava a planejar per sobre del riu.

Li agradava, sobretot, quan era hivern. Quan el fred li gelava les mans a través dels guants i podia amagar-les a les butxaques i caminar així, com si tingués pensaments profunds, marcats pel ritme dels seus passos.

Uns passos sonors, perquè li encantaven les sabates que tenien presència. Les soles de goma l’esgotaven i l’avorrien molt: era com si no caminés, com si ningú s’adonés dels seus passos, com si els seus passos no hi fossin.

Feia com si fumés. Li resultava molt atractiva la gent que fumava, pel precís instant en que escopien el fum. Però ella no fumava, la marejava i la feia tossir. Així que esperava l’hivern per poder treure el fum d’una manera destralerament sexy.

Quan arribava al mig del pont, mirava avall.

Quants metres devien separar-la de l’aigua? Vint? Trenta? Cinquanta? Suficients, en tot cas. I aleshores recordava els problemes. Tot allò que l’emboirava, que no la deixava ser feliç. Tot allò que li oprimia el pit i li feia mal de cap durant les nits. Tenia a les seves mans acabar amb tot.

Una barana de poc més d’un metre era el màxim impediment per treure’s del cap allò que l’ofuscava en els seus dies. Pujava al primer ferro de la barana. Mirava baix.

I somreia. Treia fum i es sentia com en una pel·lícula policíaca en blanc i negre. Baixava a terra i mirava la lluna. Com si totes aquelles merdes que tenia al cap fossin problemes greus, i tal. I si passava un cotxe pensava que s’havia perdut, a aquelles hores.

Tornava a casa. Pensant que els ponts li donaven vida perquè eren els únics que li deien “acaba amb tot”. Però ella se’n reia i responia “i una merda!”.