… però és que el meu dia a dia m’està canviant.

En molt poc temps han girat unes quantes coses al meu voltant que m’han fet enfadar. Indignar-me. Reivindicar-me i reivindicar el meu cos, tal com és i com està.

No fa gaire em van dir que estava peluda. “Baixa el braç, que si no no et puc mirar a la cara”. Doncs mira’m els pèls, no m’importa. “És antihigiènic”, m’han dit d’altres. Doncs si voleu em rento els sobacos i les cames amb xampú i poso mascareta després, per veure si aleshores us sembla més net.

L’altre dia vaig sortir de nou sense sostenidors. I bé, tu. “Eh, Mi, libres domingos y domingas”. I què? Suposo que si fots unes popes gegants és necessari aguantar-te-les. Però jo les tinc petites, ves. I vaig infinitament més còmoda a l’aire. Algú posa en dubte quan sortim en xandall al carrer perquè és més còmode? No? Gràcies.

Avui m’he pesat. I peso lleugerament més: com uns 58, per si a algú li interessa. Però mai m’he sentit més a gust que ara. “T’hauries d’aprimar 3 o 4 kilets, per anar bé”. Per anar bé què? Per anar bé la societat mirant-me el cul o com?. “Fas panxeta, eh?” com si fos la fi del món, com si no pogués ser feliç amb la panxeta. Que potser algú m’ha dit algú – amb coneixement de causa – que m’agafarà un infarto de miocardio per obesitat mòrbida? No? Ok, deixeu-me viure amb la meva panxeta, sóc la primera en saber que existeix, sóc la que més vegades em veu en boles. I us asseguro que fa molt temps que existeix, i també us informo que sóc infinitament feliç menjant pizza.

I evidentment no em molesta tant que la gent digui coses al respecte de les opcions que vas escollint. El que em rebenta és que la gent digui coses perquè hi ha un model molt marcat de com he de ser: portar els sobacos pelats, apujar-se les popes i oprimir-les perquè algú pugui gaudir de les vistes o amagar-les perquè ningú digui “oh, mira, porta les llargues”, tenir la panxa plana i el cul rodonet i ben posat…

Doncs mira. Jo dic que no. Que no em dóna la gana. Que si al bon temps em vull depilar, que sigui perquè jo ho decideixo, no perquè ningú em diu que “ja toca”. Eh que ningú posa en dubte a un home que va pelut, que tingui panxeta o que amb la tita suelta? Doncs apa, que ja tindrem temps de patir quan la vida sigui dura de debò.