M’he assegut al teu costat com qui no vol la cosa. Sant Francesc sempre és data important i cada any sembla que és l’últim que el viurem junts, per una cosa o per una altra: la crisi dels 72, la grip que t’havia de matar, el maleït càncer…

I, pel que sigui, sempre acaba havent-n’hi un altre. I potser és per això que cada any tenim un moment de màgia: perquè el sentim com el darrer. I, precisament en això de viure cada moment com si fos l’últim, fa que acabem traient el millor de nosaltres mateixos. 

M’has mirat als ulls, com feia dies que no feies. Ens hem mirat lentament. I hem parlat, de manera distesa, tranquil·la. Senzillament. M’has entès. Crec que per primer cop (a la vida!) he sentit que superaves totes les diferències i et posaves en la meva pell; sense barreres, sense filtres.

A fons perdut…

…t’estimo.