les últimes hores

No sóc gaire d’escriure fil per randa el que em passa. Però avui necessito escriure tot el que he viscut aquesta tarda, amb cadascun dels detalls. No crec que me n’oblidi mai, però necessito guardar per sempre exactament tot allò que ha passat en aquestes últimes hores. 

[…]

I llavors, quan ja havia marxat tothom, van sortir els dos. I va sorgir la màgia. Va ser un moment de pura màgia. El seu amic el va deixar una mica enrere, i com qui no vol la cosa ens vam abraçar. Així perquè sí, d’una manera amb la que mai l’havia vist actuar. Ens vam abraçar amb tanta sinceritat… 

Ell tenia els ulls molt brillants. Després em van dir que havia plorat. Ens vam mirar de tu a tu durant uns segons. Crec que s’havia sentit estimat. Tan estimat com jo, espero. ‘Cuidáte mucho’ li vaig dir a mitja veu. Va fer que sí amb el cap. 

Ens vam tornar a abraçar i va fer aquell mig somriure seu. Molt de tot cor, molt de no poder-lo reprimir. Com aquell dia que ens havíem barallat per veure qui tenia més orgull i s’havia deixat guanyar. 

Ens vam separar i va marxar. Sense dir res. Mirant enrere de reüll.”

No te’m puc treure del cap.

Dia 58 d. M. (Després de Managua)

Tresdosun… ja!

Feia dies que ultimàvem el compte enrere. I avui acaba. Avui a les quatre començaran a entrar els somriures tímids però contents d’enfilar un nou curs, a l’expectativa de què els espera.

Ja estic impacient per retrobar les mirades de complicitat que des del juliol no compartim. Ja estic impacient per retrobar la màgia després d’aquest mes i mig insípid. Ja estic impacient per abraçar, córrer, pensar, estimar i créixer plegats!

Ojalá Isaac, Hugo, JoseCarlos, Anayanci, Julio, Jonny, Geovanni y los demás también entrasen hoy por esa puerta. 

DSCN4918 (2)

Día 51 d. M. (Després de Managua)

Mai he estat especialment feminista…

… però és que el meu dia a dia m’està canviant.

En molt poc temps han girat unes quantes coses al meu voltant que m’han fet enfadar. Indignar-me. Reivindicar-me i reivindicar el meu cos, tal com és i com està.

No fa gaire em van dir que estava peluda. “Baixa el braç, que si no no et puc mirar a la cara”. Doncs mira’m els pèls, no m’importa. “És antihigiènic”, m’han dit d’altres. Doncs si voleu em rento els sobacos i les cames amb xampú i poso mascareta després, per veure si aleshores us sembla més net.

L’altre dia vaig sortir de nou sense sostenidors. I bé, tu. “Eh, Mi, libres domingos y domingas”. I què? Suposo que si fots unes popes gegants és necessari aguantar-te-les. Però jo les tinc petites, ves. I vaig infinitament més còmoda a l’aire. Algú posa en dubte quan sortim en xandall al carrer perquè és més còmode? No? Gràcies.

Avui m’he pesat. I peso lleugerament més: com uns 58, per si a algú li interessa. Però mai m’he sentit més a gust que ara. “T’hauries d’aprimar 3 o 4 kilets, per anar bé”. Per anar bé què? Per anar bé la societat mirant-me el cul o com?. “Fas panxeta, eh?” com si fos la fi del món, com si no pogués ser feliç amb la panxeta. Que potser algú m’ha dit algú – amb coneixement de causa – que m’agafarà un infarto de miocardio per obesitat mòrbida? No? Ok, deixeu-me viure amb la meva panxeta, sóc la primera en saber que existeix, sóc la que més vegades em veu en boles. I us asseguro que fa molt temps que existeix, i també us informo que sóc infinitament feliç menjant pizza.

I evidentment no em molesta tant que la gent digui coses al respecte de les opcions que vas escollint. El que em rebenta és que la gent digui coses perquè hi ha un model molt marcat de com he de ser: portar els sobacos pelats, apujar-se les popes i oprimir-les perquè algú pugui gaudir de les vistes o amagar-les perquè ningú digui “oh, mira, porta les llargues”, tenir la panxa plana i el cul rodonet i ben posat…

Doncs mira. Jo dic que no. Que no em dóna la gana. Que si al bon temps em vull depilar, que sigui perquè jo ho decideixo, no perquè ningú em diu que “ja toca”. Eh que ningú posa en dubte a un home que va pelut, que tingui panxeta o que amb la tita suelta? Doncs apa, que ja tindrem temps de patir quan la vida sigui dura de debò.

 

“a les teves mans poso la meva ànima”

IMG_20141125_003131

M’he assegut al teu costat com qui no vol la cosa. Sant Francesc sempre és data important i cada any sembla que és l’últim que el viurem junts, per una cosa o per una altra: la crisi dels 72, la grip que t’havia de matar, el maleït càncer…

I, pel que sigui, sempre acaba havent-n’hi un altre. I potser és per això que cada any tenim un moment de màgia: perquè el sentim com el darrer. I, precisament en això de viure cada moment com si fos l’últim, fa que acabem traient el millor de nosaltres mateixos. 

M’has mirat als ulls, com feia dies que no feies. Ens hem mirat lentament. I hem parlat, de manera distesa, tranquil·la. Senzillament. M’has entès. Crec que per primer cop (a la vida!) he sentit que superaves totes les diferències i et posaves en la meva pell; sense barreres, sense filtres.

A fons perdut…

…t’estimo.

nunca más – para siempre

IMG_0037

Conocí a JoseDaniel un día que fuimos a la finca de don Andrés apelotonados en la camioneta, como de costumbre. Creo que el nombre completo del chavalo era este, pero tampoco estoy muy segura.

De lo que sí estoy muy segura es de su mirada: la mirada más pura, la mirada más límpia que he visto en mi vida. Daniel, como le llamaban en su casa, tenía 8 años. Un niño mágico de 8 años.

No iba a la escuela. Había ido, pero estaba demasiado lejos y no era una prioridad para sus padres así que le sacaron. Correteaba todo el día entre su casa y la de sus tíos. Su hogar se veía peor que la cabaña de las herramientas del jardín de mi abuela. Pero desprendía muchas ganas de vivir. Ilusión. Más que yo, más que todos los europeos que andábamos por allí.

Que gran mierda, como siempre.

“¿Cuándo volverán para jugar más rato?” preguntó después de una larga mañana de danzas y escondites.

Se me apagó la voz.

(NUNCA MÁS…)

Sin palabras, como una idiota que no tiene respuesta ante una pregunta tan simple y sincera como esta. Como si al decir nunca más, al desprendernos de eso que hemos amado (aunque sea por un solo instante) fuera una lenta pena de muerte, una agonía infinita.

“Deseo que alguna vez. Seguro que alguna vez.” respondí a media voz. Lo esperaba, lo espero de todo corazón.

Pero sabía (sé) que mentía.

……………………………………………

… aquella mirada, aquella maldita sonrisa pura, transparente, mágica fue un brillante momento de felicidad que creo que recordaré PARA SIEMPRE.