Quan creuo el carrer a l’ample, per qualsevol lloc i amb la calma, se m’oblida que els conductors lleidatans no van tan ben servits com els nicas: el pito no és cap salutació, ni cap avís de precaució en plan ‘ei que tal, vaig a passar prop teu’, sinó una una mostra d’histèria i una via d’escapament de la mala hòstia que gasten alguns.

Ah, i quan faig tard puc dir que encara vaig amb horari nica. 

Dia 5 d. M. (Després de Managua)