Página 170

Leo poco.

Y poco a poco.

No vaya a ser que con la última palabra de Gioconda Belli, termine mi aventura con Nicaragua.

Día 28 d. M. (Después de Managua)

vint-i-set de setembre

Si d’alguna cosa m’ha servit viatjar a Nicaragua, és per veure que aquells que al seu moment van alliberar al poble, ara són els qui l’oprimeixen.

Que no és tan difícil capgirar la balança.

Dia 13 d. M. (després de Managua)

Tinc un amic que és mantero

L’any 1999 va morir la seva mare. No tenia pare, perquè ja havia mort quan ell era molt petit i va haver-se de buscar la vida.

Havia nascut al Senegal als anys 80, i havia crescut a la vora de les seves germanes, que les estimava amb bogeria: se li llegia als ulls. Va haver-les de deixar, juntament amb la vida al país que l’havia vist néixer i créixer. Li havien parlat del Marroc, i de com era una sortida FÀCIL cap a Europa. L’Europa de les oportunitats, de la vida, dels diners, com sempre.

No sé gaire com va ser el viatge fins al Marroc, mai he gosat preguntar. Sé que va pagar molts diners per creuar Mauritània, que a la frontera d’Algèria amb Marroc va trobar-se amb molts morts a causa d’unes explosions. Va caminar molts kilòmetres enmig del desert. Em crida l’atenció veure que en el país de los ciegos, el tuerto es el rey: la policia del Marroc i Algèria no volen als subsaharians i els rebutgen de forma molt agressiva.

Les condicions fan plorar. L’únic detall explícit que dóna d’aquells dies, és quan van haver-se de beure la seva pròpia orina per no morir de set.

Abans d’arribar a territori espanyol, té tres accidents en alta mar. Misèria als seus ulls, morts sobre les seves espatlles. Sobreviu, de la mateixa manera que hauria pogut morir, com els seus amics, com els seus pares, com els seus companys de viatge: LA mar s’empassa allò que ningú vol. Les màfies l’enreden tan com poden, exprimint-lo fins la sacietat. Com si hi hagués res a exprimir. Explicava, així per sobre, que l’havien pegat, l’havien insultat, l’havien tancat ves a saber on durant hores i hores. O potser només durant uns minuts: la noció del temps és tan relativa quan hi ha patiment pel mig…

Set anys després de marxar de casa arriba a Fuerteventura. Eren 36 a la barcassa que aconsegueix arribar a port. 36 persones, incomptables nacionalitats. Moltes mirades, tantes històries.

Suposo que no era com s’ho havia imaginat. No tenia casa, no tenia ningú qui escoltar, ningú que se l’escoltés. No sé com va arribar a la península.

Va dormir al carrer, sota la pluja més d’una nit. Sospito que encara ho fa algun dia… M’explica que ara està pitjor que aleshores i tot. No té feina, no té diners per pagar el lloguer, la llum o l’aigua.

‘¡Así es la vida de un hombre valiente que no se rinde nunca!’, diu mentre riu. No té papers, malgrat haver-ho intentat gairebé 10 cops i portar una dècada per aquí. El van detenir un dia que va haver-hi incidents al seu barri i el van tenir retingut perquè sí durant 8 hores. Per ser negre. Per estar al lloc indicat, en el moment indicat. Per ser IL·LEGAL, i tota la palla mental d’aquesta gent que es creu prou superior per decidir quina persona mereix estar dins la llei i quina no.

La monotonia d’aixecar-se d’hora per veure si algú li dóna feina es veu recompensada. Pels jefes, que angoixats per la situació precària dels pagesos, fan pagar els seus nervis crispats als que encara ho tenen pitjor. ‘¡Vuelve a tu país!’ i la sèrie d’insults que sol precedir aquest imperatiu.

En mi país tratamos bien a la gente. A los de nuestro país y a los de otros. Creo que nos tratan así por nuestro color‘ diu, ingenu.

A vegades anava a vendre als mercats o als turistes que passaven per la seva ciutat. Sé que havia intentat marxar d’allà (a veure què tal l’ambient de fora) però no li havia sortit bé. I així, passa la vida que, qui dia passa any empeny.

I quan surto del metro de plaça Catalunya, sempre miro molt als qui em creuo, no fos cas que la vida t’hagués portat fins aquí, i et pogués convidar a un cafè i a un somriure. Perquè tota aquesta situació, realment, em desespera.

WC

Quan vaig al lavabo, encara tinc unes dècimes de segon de lapsus fins que recordo que aquí sí que es pot llençar el paper dins del vàter.

Dia 6 d. M. (després de Managua)

Titol aleatori número 1

Quan creuo el carrer a l’ample, per qualsevol lloc i amb la calma, se m’oblida que els conductors lleidatans no van tan ben servits com els nicas: el pito no és cap salutació, ni cap avís de precaució en plan ‘ei que tal, vaig a passar prop teu’, sinó una una mostra d’histèria i una via d’escapament de la mala hòstia que gasten alguns.

Ah, i quan faig tard puc dir que encara vaig amb horari nica. 

Dia 5 d. M. (Després de Managua)