Fa temps, un amic em va explicar que s’havia aventurat a fer un voluntariat amb nens i nenes en situació vulnerable, pensant-se que seria la història de la seva vida, i s’havia adonat que no quan ja hi era de ple. Que no li compensava, que no l’acabava d’omplir, que potser s’atabalava i que demanava infinitament més de compromís del que imaginava. Que el servei que feia era immens i molt necessari, però que no era el que s’havia esperat.

La seva resposta davant la situació era que, a vegades, la missió que tenim a la vida demana cert sacrifici, i que no sempre que ens donem als altres ha de ser una cosa fantàstica i que em beneficiï ‘a mi‘. I que seguiria endavant, ves.

Avui, m’he recordat d’ell.