Per què m’he hagut de fotre en aquest fregao, joder?

La por ens mou i ens fa estar quiets,
amb l’amor ens passa el mateix.

I vivim, segur, fins al moment,
i la gent necessita altra gent. 
El més és sempre més que el menys,
el menys és menys del que volem.

I volem tan lluny que no ens movem i ho farem, tan bé, tan com podrem. 

Sabem que no és FÀCIL, 
però ens encanta fer-ho. 

I res, gaire res més que el que fem,
gaire res, gaire més serem.


Marxar.

La por aquesta que sents, inevitablement.

Que t’arriba al cervell.

Que et travessa els músculs i les emocions…

i els nervis.

I (realment) ets feliç per tot plegat (però t’ho negues una mica, per si al final no anés bé o alguna cosa així).

Amargament feliç: sortir de la zona de confort sempre costa infinitat. Suposes que tornaràs.

I segurament tornaràs. Amb el somriure més gran que has tingut mai. I amb les mans molt buides, però amb la motxilla més plena del que has pogut imaginar aquí a casa, al sofà, amb el portàtil i la canyeta a la mà.

Recordes aquesta sensació, estranyament familiar. Saps que has plorat amargament alguna nit per haver pres aquesta decisió: “Per què m’he hagut de fotre en aquest fregao, joder?”.

I passen els dies lentament, i s’apropa, com de puntetes, com rient-se’n de tu per sota del nas. Mires enrere i el temps, en realitat, ha passat volant.

Ja és aquí…

… i sense voler-ho, i sense saber com, Nicaragua ja és part de nosaltres. I encara no l’hem trepitjat. Com si amb la vacuna del tifus, hagués entrat alguna cosa més sota la nostra pell. Ja sento cadascuna de les mirades i dels somriures. Ja sento l’escalfor, la por, la felicitat, l’enyorament (d’aquí i d’allà…).

(I el primer cop que vaig sortir d’aquesta zona de confort tan pudenta, vaig escriure que tenia por. Tenia por que m’agradés massa i no en pogués sortir mai més. Potser vaig pensar que era una idea agosarada (jejejeajajajajujujujuajaja). I ara, sóc aquí. Ultimant el compte enrere…)


Tinc tantes coses a dir-te que tinc el món i visc els dies
tinc mil nits per explicar-te. 

Que no sé on sóc, però escric la vida. 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s