Donar-se

Fa temps, un amic em va explicar que s’havia aventurat a fer un voluntariat amb nens i nenes en situació vulnerable, pensant-se que seria la història de la seva vida, i s’havia adonat que no quan ja hi era de ple. Que no li compensava, que no l’acabava d’omplir, que potser s’atabalava i que demanava infinitament més de compromís del que imaginava. Que el servei que feia era immens i molt necessari, però que no era el que s’havia esperat.

La seva resposta davant la situació era que, a vegades, la missió que tenim a la vida demana cert sacrifici, i que no sempre que ens donem als altres ha de ser una cosa fantàstica i que em beneficiï ‘a mi‘. I que seguiria endavant, ves.

Avui, m’he recordat d’ell.

És Managua…

DSCN3806

… però podria ser qualsevol altra, perquè la primera imatge en sortir de l’aeroport que porta el nom del gran alliberador nicaragüense és un Burguer King. La segona, la casa de la CocaCola i després un McDonalds.

Ah, i tot d’arbres grocs molt bonics, perquè la primera dama del país veia la ciutat molt grisa. Arbres de 15 o 20 metres plens de llumetes en plan Nadal, que costa 20.000 dòlars mantenir-los en peu (instal·lació, manteniment, llumetes enceses tot lo puto dia i un segurata vigilant-los tot el dia). Vaja, per entendre’ns, amb el que costa tenir aquests catxarros en peu, podrien tenir llum a casa 50 famílies.

DSCN3820

I tal. Viva Sandino!

DSCN3823

Per què m’he hagut de fotre en aquest fregao, joder?

La por ens mou i ens fa estar quiets,
amb l’amor ens passa el mateix.

I vivim, segur, fins al moment,
i la gent necessita altra gent. 
El més és sempre més que el menys,
el menys és menys del que volem.

I volem tan lluny que no ens movem i ho farem, tan bé, tan com podrem. 

Sabem que no és FÀCIL, 
però ens encanta fer-ho. 

I res, gaire res més que el que fem,
gaire res, gaire més serem.


Marxar.

La por aquesta que sents, inevitablement.

Que t’arriba al cervell.

Que et travessa els músculs i les emocions…

i els nervis.

I (realment) ets feliç per tot plegat (però t’ho negues una mica, per si al final no anés bé o alguna cosa així).

Amargament feliç: sortir de la zona de confort sempre costa infinitat. Suposes que tornaràs.

I segurament tornaràs. Amb el somriure més gran que has tingut mai. I amb les mans molt buides, però amb la motxilla més plena del que has pogut imaginar aquí a casa, al sofà, amb el portàtil i la canyeta a la mà.

Recordes aquesta sensació, estranyament familiar. Saps que has plorat amargament alguna nit per haver pres aquesta decisió: “Per què m’he hagut de fotre en aquest fregao, joder?”.

I passen els dies lentament, i s’apropa, com de puntetes, com rient-se’n de tu per sota del nas. Mires enrere i el temps, en realitat, ha passat volant.

Ja és aquí…

… i sense voler-ho, i sense saber com, Nicaragua ja és part de nosaltres. I encara no l’hem trepitjat. Com si amb la vacuna del tifus, hagués entrat alguna cosa més sota la nostra pell. Ja sento cadascuna de les mirades i dels somriures. Ja sento l’escalfor, la por, la felicitat, l’enyorament (d’aquí i d’allà…).

(I el primer cop que vaig sortir d’aquesta zona de confort tan pudenta, vaig escriure que tenia por. Tenia por que m’agradés massa i no en pogués sortir mai més. Potser vaig pensar que era una idea agosarada (jejejeajajajajujujujuajaja). I ara, sóc aquí. Ultimant el compte enrere…)


Tinc tantes coses a dir-te que tinc el món i visc els dies
tinc mil nits per explicar-te. 

Que no sé on sóc, però escric la vida. 

Ella

Jo era l’ALTRA i em va dir el nom d’ella…

… i mai vaig saber si sentir-me ofesa o afortunada.

#JoTambéSócElNacho

Quan va acabar-se tota l’aventura i es va destapar la veritat, tots vam posar-nos molt contents. Aquella nit va ser llarga i alguns, fins i tot, vam veure sortir el sol entre les muntanyes andorranes.

Cada any el camí de tornada es feia llarg. Aquest cop, m’atreviria a dir que es feia més complicat que cap altre. Potser eren els anys que ens pesaven cada cop més, potser eren els dies que havíem compartit prop de la Vall d’Incles, potser era la intensitat de cada moment viscut. Lleida se’ns feia tòrrida, i les cares que en el nostre dia ens eren familiars, en arribar se’ns tornaven força estranyes. Cada any el mateix.

Però potser per ell el canvi havia estat més substancial que per mi, si és que es pot.

El vam veure uns dies després. No s’havia tret el fulard. Havia plorat tot el diumenge perquè ens enyorava. Segurament, enyorava aquell oasi enmig del desert quotidià, més que la resta i tot. Segurament, havia viscut cada segon més intensament que tots nosaltres.

Passava els dies de després amb el fulard posat. Com si mai hagués marxat del castell. Seguia menjant amb el fulard posat. Seguia jugant a futbol amb el fulard posat. Se’l treia a l’hora de banyar-se (per por a que totes les signatures i dedicatòries s’esborressin) i en sortir de l’aigua se’l tornava a col·locar. Seguia corrent amb el fulard posat. Seguia plorant i rient amb el fulard posat. Seguia dormint amb el fulard agafat ben fort entre les mans, no fos cas que s’ofegués a mitja nit.

Crec que s’aferrava a tota la felicitat que havíem compartit.


Jo també vull ser ell. Aferrar-me a aquesta cara de la felicitat. Mostrar que, en ell i en cada infant, la nostra tasca té un sentit i lluir-ho amb el cap ben alt.

jotambesocnacho

Jo també sóc el Nacho.